Touré, un central nuclear

El dia que Touré Yaya va ser presentat com a nou jugador del Barça, el 26 de juny del 2007, el club va reproduir en una gran pantalla un vídeo amb les millors accions de l'africà a les files del Mònaco. Un d'aquells resums gairebé promocionals en què, amb una mica de gràcia, qualsevol pot passar per una gran figura. En un jugada, apareixia un migcampista de vermell, potent i atrevit, que robava la pilota en defensa, s'escapolia de tots els rivals amb un llarg eslàlom i superava el porter amb un fort xut. Aquell jugador era el Touré de fa tres anys, el mateix que ahir va liderar la remuntada blaugrana amb un gol antològic. Fent justícia, una vegada més, a aquelles imatges d'arxiu. Ja va començar a reivindicar les seves dots ofensives en el Gamper del 2007, en què va marcar amb un xut llunyà espectacular. Aquesta temporada, va fer un altre gol brillant al Camp Nou, contra el Mallorca, en què es va desfer dels defenses amb uns driblatges impropis d'un jugador de la seva envergadura. Ahir, en la final, va completar una combinació perfecta d'aquests dos gols: col·lecció de driblatges, de canvis de ritme, i xut final ajustat al pal des de fora de l'àrea.

La final de copa coincidia, curiosament, amb el seu aniversari. A València, complia 26 anys. I es confirmava també com una de les apostes més fermes de Guardiola en aquest punt transcendental de la temporada. Per cobrir la baixa per lesió de Márquez a la defensa, el tècnic podia utilitzar Puyol –i col·locar Sylvinho a l'esquerra–, o Martín Cáceres, dos centrals purs. Però va preferir la parella Touré-Piqué, la mateixa que havia provat a Stamford Bridge en la tornada de les semifinals de la Champions. Segur que en dies com el d'ahir, Touré deu recordar els difícils inicis d'aquesta temporada, quan tothom insinuava que Guardiola no comptava gaire amb ell, i quan el mateix tècnic el relegava a la suplència per donar minuts a un jove insolent com Sergio Busquets. Ja durant la pretemporada, l'africà era qui més crits i rectificacions recollia en cada entrenament. Potser perquè Pep sap més bé que ningú com ha de jugar el 4 del Barça. I a finals d'any, fins i tot es va parlar d'una possible sortida a clubs com ara la Juve o l'Arsenal.

Però alguns mesos després, tot aquest treball ha donat els seus fruits, i Touré no només ha estat un jugador fonamental en el pivot defensiu en els dos últims terços de la temporada, sinó que també ha rendit amb molta correcció com a central d'urgència quan l'equip ho ha necessitat. En els primers minuts, molt pressionat per Toquero i Llorente, va perdre un parell de pilotes, però es va anar afinant al mateix ritme que l'equip, i va acabar sent un dels herois de la final. La final del seu 26è aniversari i també la que li va donar el seu primer títol com a blaugrana. Un títol que s'ha fet esperar. A més, si les coses no canvien, ell tornarà a ser el central que apuntali l'eix de la defensa en la final de Roma, contra un Manchester United farcit de davanters amb talent.

Guardiola el va tornar a col·locar a l'eix de la defensa, com en el partit a Stamford Bridge

L'ivorià reactiva el Barça i inicia la remuntada amb un gol brillant el dia

que complia 26 anys