Amb vocació de competidor

Tenia vuit anys quan va començar a jugar a handbol. «Sempre seguia el meu germà, feia el que ell feia, i ell jugava a handbol», recorda David. Un esport afavorit per l'escola, el Sagrada Família d'Horta, un dels centres amb una tradició d'handbol arrelada. «A banda del SAFA, recordo el Bosco Meridiana, el Sant Miquel...», enumera Toni Rubiella. «Com que eren poques, els clubs feien un seguiment als que destacaven», afegeix el segon tècnic del Barça, aleshores al SAFA. Al petit alt David –«va fer l'estirada molt aviat, els passava un pam a tots», afirma Rubiella– el va tenir fins als 13 anys. Un nen amb una habilitat especial: «No tenia gens de por de la pilota, s'hi va posar de manera espontània amb una facilitat extraordinària.» «Quan ets menut, proves la porteria i t'enganxa», remarca Barrufet, que evoca la negativa inicial de la mare: «De tot menys de porter, em va dir. Quan va veure que m'agradava tant, ja em va deixar [somriu].» Una vocació inusual (ser porter) que va resultar clau en un capítol que hagués pogut canviar-ho tot.

«Anava molt buscat pels equips de bàsquet», emfatitza Valero Rivera, coordinador del SAFA aquells temps. «Era difícil trobar porters i David des del primer moment va gaudir molt de la porteria. Entre tots plegats vam fer que no es mogués de l'handbol», reconeix Rubiella. Tanmateix, l'implicat no va tenir cap dubte: «Ho vaig tenir molt clar.» «Hi havia un entrenador de bàsquet que sempre em deia que em dediqués al bàsquet, que deixés l'handbol, que en l'handbol no arribaria a res i que en el bàsquet seria una estrella. Però no va aconseguir convèncer-me, i mira que va insistir», relata Barrufet. Un convenciment infantil que ja deixava entreveure la seva personalitat. Com un gest als 14 anys, el 1984, quan se'n va al Barça. Fitxa al setembre, per petició i insistència de Valero –«li vaig dir a la seva mare que si venia, jugaria al Barça i en la selecció», promet–. Uns mesos abans, però, res. «Em truquen al juny per fer una prova i els dic que en no faré cap, de prova», diu. «No per res, sinó perquè volia continuar jugant amb els meus amics», aclareix. Una actitud que mai no ha perdut. Perquè el Barça, i l'handbol, també han estat molts amics. Com Xesco Espar, un dels seus tècnics en el primer equip, però anys abans al juvenil blaugrana. «Ho vam guanyar gairebé tot, ell ja era molt decisiu», remarca Espar. En el juvenil, un dels companys a la porteria va ser Xavi Pascual, l'entrenador actual del Barça, l'últim que haurà tingut.

«Els que estem acostumats a veure molta gent passar per nosaltres, sempre hi ha jugadors que tenen alguna cosa més», confirma Jordi Ribera, avui tècnic de l'Ademar i a mitjan anys vuitanta responsable de les seleccions catalanes del programa Objetivo '92, iniciativa de TVE per promocionar joves valors amb vista als Jocs de Barcelona. Els joves David, Enric Masip i Mateo Garralda van ser els màxims exponents d'aquelles promocions. «Tenia totes les condicions per arribar a l'alta competició», segella Ribera. «En totes les edats destacava moltíssim», persevera Rubiella, que subratlla una de les qualitats que va marcar la seva evolució: «Possiblement, amb catorze anys ja feia al voltant del metre noranta.» Un físic privilegiat que el distingia. «Josep Perramon va ser el primer porter de prop de dos metres, amb gran envergadura i un alt grau de personalitat per manar respecte al llançador», analitza Juan de Dios Román, antic seleccionador estatal. «Aquestes virtuts han unit el mític Perramon amb el ja mític Barrufet», afirma. Dos porters que s'escapen de l'escola tradicional. «Porters no gaire alts, amb capacitats basades en l'agilitat i la velocitat de reacció», defineix. D'aquests, Lorenzo Rico va ser un dels grans. «El més gran», puntualitza Barru. Per a ell va ser el mentor perfecte. Més de set temporades aprenent al seu costat. «La seva adaptació a l'equip sempre va ser progressiva», diu Òscar Grau, pivot del primer Barça campió d'Europa. Joan Sagalés, el capità, recorda una anècdota dels seus inicis en l'equip sènior: «Fèiem moltes sessions de tir i sempre intentaves llançar al David, perquè era molt fàcil fer-li gol. Després de dos anys, ningú el volia, es va convertir en una autèntica paret.» Una progressió inspirada en un caràcter intel·ligent. «Sabia estar sempre al seu lloc», certifica Espar.

El debut, el 22 de desembre de 1998, contra el Puleva Màlaga al Palau. Va sortir per aturar un penal. «El vaig parar i Valero em va deixar cinc minuts més», evoca Barrufet, que sempre ha estat un fiable especialista en aturar penals. Poc després del debut, al gener, la porta d'un taxi es va creuar en el seu camí. Anava en moto i va estar a punt de perdre un dit, el dit cor de la mà esquerra. Quan juga el porta embenat per mantenir-lo recte. «Va ser donar-me l'alta [va estar cinc mesos de baixa] i sense entrenar-me marxo a jugar l'estatal de seleccions a Terol. Vam guanyar i em van donar el primer a millor porter», somriu en recordar-ho. Una petita prova de superació, la superació de l'aprenent incansable. «Ver, oir y callar, com deia Valero», emfatitza Grau. «Tenia moltes ganes d'aprendre, es fixava moltíssim en els veterans... Aprenia el que és estar al Barça, que és molt diferent a tots els altres equips», contextualitza Sagalés. «Els objectius són diferents, quasi ni guanyar és suficient», continua. Les primeres finals de la copa d'Europa els mostren les dues cares (derrota el 1990, i triomf el 1991). Era ja un gran equip, el millor embrió del dream team.