Punts de partida i d'arribada

Un gol és a vegades un punt de partida i altres, un punt d'arribada. El Barça va marcar i se'n va anar (mentalment) a fer les maletes per marxar cap a Abu Dhabi. En altres condicions, obrir la llauna del plantejament del rival seria el començament d'una fase del partit en què previsiblement hi ha d'haver més espais, un futbol més dinàmic i, lògicament, més gols. Ahir no. El Barça va comparèixer al partit i va fer la feina mínima, però tenia el cap ple d'altres coses. El gol, per un penal molt dubtós, va ser el seu punt d'arribada. Si n'havien d'arribar més, seria per inèrcia. O perquè al rival se li acudís posar facilitats gratuïtes. Ni una cosa ni l'altra. Quedava pràcticament una hora sencera de partit i l'Espanyol no tenia intenció de firmar cap treva. No se sentia vençut en el seu plantejament de partit i estava disposat a ensenyar les urpes. Els blaugrana, mentrestant, feien feina de recapitulació, de balanç de final d'any de lliga, copa i Champions: primers i imbatuts en la competició de tots contra tots, classificats per als vuitens de final de la copa i situats com a primers de grup en els quarts de final del torneig europeu. Tot arxivat fins al 2010. Només queda arrodonir l'any aixecant el trofeu del Mundial de clubs. En això van començar a posar el cap els jugadors de Guardiola així que Ibrahimovic va transformar el penal amb seguretat i contundència. Altres vegades el Barça ha pagat cares les distraccions, fins i tot si eren puntuals. Ahir va mantenir una mínima connexió al partit, però no va pagar cap factura per la seva falta de fluïdesa. El resultat, l'exigència del calendari i el fet que qui més qui menys també està pendent d'Abu Dhabi el redimeixen.

L'Espanyol es podia haver beneficiat de la distensió blaugrana, però ni d'això va ser capaç. Les seves prestacions com a mur de contenció del joc ofensiu blaugrana van ser molt bones, però, malgrat que ho va intentar, no va tenir prou recursos per marcar cap gol a Valdés. No és cap novetat. Ja fa uns quants partits que no veu porteria, contra rivals de tota mena i tant a casa com a fora. Així és difícil endur-se un resultat positiu del Camp Nou. S'emporten del derbi una bona imatge d'equip ben organitzat i treballador, però per reconduir la seva trajectòria li faran falta més coses. Gols, si més no.

El plantejament del partit no va sorprendre ningú. El Barça tindria la pilota i l'Espanyol miraria que no la pogués fer servir. L'equip de Pochettino va ser dels que ho han provat amb la defensa avançada. Amb les línies molt juntes i pressionant la sortida de pilota sobre la defensa del Barça. Iván Alonso, Luis García i Corominas estaven sobre Piqué, Puyol i Touré, i els encarregats de treure la pilota de darrere no trobaven la manera de connectar amb Xavi i Iniesta ni tampoc amb els laterals, Alves i Maxwell, que en la fase de construcció s'incorporen com a volants al mig del camp. La pilota no corria, anava dels peus d'un defensa a l'altre lateralment i poques vegades hi havia connexió i no es creaven situacions de superioritat per desbordar i arribar a porteria. I les poques vegades que la pilota arribava als peus de Xavi, Iniesta o algun davanter, el ritme lent del joc permetia que l'Espanyol tingués temps de reagrupar-se davant de la seva àrea gran. El Barça tenia el domini però el partit era igualat. Si el Barça no pot donar ritme a la pilota, el partit s'iguala, encara que les dades de possessió sembli que diguin el contrari. El Barça va començar a provar-ho amb pilotes llargues i fins i tot Ibrahimovic va baixar al mig del camp per intentar generar combinacions o per crear forats i descompensacions en la defensa blanc-i-blava. Els jugadors de Pochettino, però, van mantenir la concentració defensiva. La diferència respecte a altres partits del Barça, com ara contra el Madrid, és que l'Espanyol no té Cristiano Ronaldo en punta. N'hi ha més, evidentment. Però no cal entrar en detalls d'aquesta mena.

La possessió de pilota del Barça era força insubstancial, però tenint-la és més fàcil que pugui arribar un gol. Així va ser. Tot el que podia haver començat a partir de llavors, en realitat es va acabar. L'intent de Pochettino de buscar la porteria de Valdés va ser en va. Ni va ser prou potent ni prou intens. Guardiola es va limitar a omplir el mig del camp fent entrar Keita per Pedro i a evitar l'expulsió d'un Ibrahimovic descentrat canviant-lo per Bojan. El partit, la lliga abans de les vacances, ja es podia acabar si el Barça podia triar. Es va jugar, per dir alguna cosa. L'hora que quedava van ser el més semblant en futbol dels minuts de les escombraries del bàsquet, malgrat que la diferència en el marcador era mínima. Un Barça relaxat, un Espanyol tens i un àrbitre desafortunat és el que van ser capaços d'oferir.