De la passió al futbol devastador

L'Athletic tenia dues dècades i mitja de ganes acumulades i la fe futbolística dipositada en alguna jugada a pilota aturada. El Barça té el futbol. A l'equip basc tot el seu capital emocional i futbolístic li va durar vuit minuts de la final. Podien haver estat a mitja segona part i hauria passat desapercebut. Però van ser al començament i l'Athletic va tenir el seu moment de glòria. Després va començar el futbol. O sigui, la mena de partit en què el Barça no ha trobat encara qui l'hagi deixat sense resposta. Va començar el recital.

Una final de copa és un concentrat emocional. Potser per això es va notar primer la passió de l'Athletic, que va acomplir el seu pla de partit abans que el Barça aconseguís portar-lo del terreny més emotiu al futbolístic. D'entrada, les dues aficions van unir les seves forces per xiular eixordadorament l'himne espanyol. Després, el partit, i cadascú amb el seu equip. En les emocions dels dos equips hi podia haver rivalitat, competició, però en el joc amb la pilota no hi havia discussió possible. Però en una final ja se sap que el factor emocional compta tant o més que el tècnic i tàctic. A vegades no hi ha millor atac que l'empenta de la il·lusió ni millor defensa que la que pot causar un bloqueig emocional. Al l'equip de Guardiola li convenia imperiosament separar una cosa de l'altra. Al de Caparrós, no. Per això mentre el Barça encara buscava l'esquema per convertir el partit en un joc de pilota, l'Athletic va tenir l'empenta i el coratge per optimitzar al màxim les seves possibilitats. O sigui, va aprofitar una jugada a pilota aturada, un córner. Toquero, el jugador que troba sentit a buscar tot el que sigui aprofitable al voltant de l'envergadura de Llorente, va aparèixer on ja s'havien disputat la rematada les divisions aèries dels dos equips, i al segon pal va rematar còmodament entre Keita i Xavi. Vint-i-cinc anys esperant l'oportunitat de guanyar altre cop la copa havien empès els blanc-i-vermells a aprofitar en vuit minuts totes les possibilitats que tenien de disputar el títol a un equip com el Barça. Era una mica un paral·lelisme amb la final del 1984, en què Endika va marcar al minut 13 i amb prou feines ja va passar res més fins al final.

Però el Barça d'avui no és el del 1984. En aquell hi havia els dos millors jugadors del món del moment, Maradona i Schuster, però no se sabia a què jugava, no hi havia manera d'organitzar un equip que rendibilitzés aquell capital futbolístic extraordinari; en el d'ara també hi ha alguns dels millors jugadors del món, però a més a més hi ha una idea de futbol, una organització futbolística que quan es posa en funcionament és una màquina imparable. A poc a poc, amb algunes dificultats per engegar l'engranatge, el Barça es va posar en funcionament. A mitjan primera part els blaugrana ja havien colonitzat el mig del camp dels bascos. I des d'aquell moment el partit va començar a acabar-se. Va ser el final del factor emotiu i el començament del futbol. Amb una fredor esfereïdora però també emocionant, el Barça va esborrar l'Athletic del camp. Fins i tot abans que els blaugrana es convertissin en una màquina imparable, Touré ja va equilibrar el partit amb un gol de fabricació pròpia. El Barça encara no feia jugades i el jugador blaugrana que tenia més claredat al cap i als peus era Messi. L'argentí va fer un recital de controls orientats, de desintoxicació del joc, d'obertura d'espais on hi havia un bosc de cames. Xavi va tardar poc temps a incorporar-se als camins que obria Messi, i amb ells dos en contacte tot l'equip es va posar en solfa. Tot el que va passar després va ser allò que ha espantat fins i tot els millors equips d'Europa. El Barça que toca i toca, que empeny, que tanca el rival al seu camp, que aprofundeix, que recupera la pilota abans que passin tres segons. I gols. El futbol que va ridiculitzar un dels grans d'Europa com és el Bayern de Munic, que va convertir un equipàs com el Chelsea en un mur vergonyós, que va erigir un monument futbolístic al camp de l'etern rival dels blaugrana. L'equip basc no va tenir cap mena de recursos per aturar l'ofensiva blaugrana. Amb la pilota arran de terra, el Barça va fer gols de tots colors. D'oportunisme i habilitat el de Messi. De davanter centre amb una sang freda implacable el de Bojan. I de mestre del càlcul el gol de falta de Xavi.

Ara sí, el Barça ja té un títol a la butxaca i el de la lliga a la nevera. I ara tota la planificació ha d'estar enfocada a la final de la Champions del dia 27.