Pensava que l'homenatge a l'escriptor, periodista, assagista, historiador i activista cultural, republicà i catalanista, Carles Rahola i Llorens, a les cinc de la matinada del darrer diumenge d'hivern abans de la primavera, reuniria els de sempre. Dels de tota la vida n'hi va haver uns quants: Joaquim Nadal, Joan Olòriz, Francesc Francisco-Busquets, Lluís Maria de Puig, Xevi Planas, Guillem Terribas, Montse Pumarola, Lluís Torner, Narcís Genís, Lluís Corominas, Joan Daunis, Joan Boadas, Àngel Daban, Manel Mesquita, Josep Pujadas o Josep Saguer. N'hi va haver uns quants dels que, aviat, anomenarem de sempre: Jordi Martinoy, Carles Puigdemont, Cristina Alsina, Albert Riera, Montse Surroca, Miquel Poch, Josep Maria Aguirre, Jofre Ferrer o Xavier Carmaniu, que va fer de conductor de l'esdeveniment. I altres persones amb consciència política fins a comptar-ne cent vint o cent trenta, entre els quals figurarien un nét, una néta i una besnéta de Carles Rahola.

Per tant, pocs familiars dels 582 executats gironins entre el 1936 i el 1944 van ser ahir a primera hora davant la tanca del cementiri on el dimecres dia 15 de març del 1939 Carles Rahola va ser afusellat en solitari per un escamot de l'exèrcit franquista, il·luminat pels fars d'uns vehicles.

Haureu trobat absències importants de notables escriptors, periodistes, polítics, activistes culturals o artistes. Es van adormir? Van decidir que no els interessava?

L'acte de reivindicació de la figura de Rahola no era original. El 1976, amb en Franco mort i enterrat –ell, però no pas el franquisme– a Girona ja es va fer un primer exercici públic de memòria històrica. Primer, Presència va editar un monogràfic dedicat a la vida i l'obra de Rahola. Després, la gent de l'ADAG i de l'Assemblea d'Artistes es van engrescar a finançar una escultura, cedida per Paco Torres Monsó, que es col·locaria a la Rambla.

Trenta-tres anys després d'aquell primer homenatge, CCG Edicions, Eldimoni.com, l'Associació de Represaliats pel Franquisme i Fotògrafs per la Pau han organitzat un altre acte amb el suport de les institucions. No cal haver d'esperar-ne setanta més per recordar els represaliats. Si ho fan cada any, avorrirà. Fer-ho en els 75 anys té més sentit que en els setanta, i en el centenari encara més.

Els diferents actes de l'homenatge van ser molt ràpids. El seguici va arribar a sumar tres quarts d'hora d'anticipació; davant el monument de la Rambla es va haver d'esperar quinze minuts fins que va arribar l'alcaldessa, Anna Pagans –que hi havia estat convocada– tres quarts d'hora més tard. Quan va arribar Pagans, Josep Maria Terricabras va començar a reivindicar l'autor del Breviari de ciutadania i, sobretot, els valors del civisme, de la democràcia plena i del respecte actiu. Aquesta velocitat va provocar que algun periodista radiofònic es perdés unes quantes parts de l'acció d'homenatge.

Tot va anar al revés. Els participants van resseguir a la inversa el recorregut exacte dels últims passos que Rahola havia fet 70 anys enrere: «Ell va sortir de la porta del seminari, on hi havia la presó, per anar a morir davant la tàpia del cementiri vell, a la carretera de Sant Feliu», va recordar l'empresari editor Quim Curbet, impulsor de l'homenatge. El seguici va acabar al seminari amb la projecció d'un audiovisual molt interessant realitzat per alumnes i professors de l'IES Carles Rahola, que entrevisten la filla, Carolina Rahola.

Tot va començar a les cinc en punt, al Cementiri Vell. El violinista Vladimir Kunça va tancar l'acte del cementiri amb El cant dels ocells; Titon Frauca, amb el coll amenaçat per vuit graus centígrads, va interpretar amb una veu potent Damunt de tu només les flors, de Frederic Mompou, al costat del Jardí de la Infància, prop de l'entrada del refugi antiaeri.

Per què no vam entrar dins l'espai del costat de la creu de pedra del nínxol de Rahola, al cementiri? I per què tampoc al claustrofòbic refugi antiaeri de sota el Jardí de la Infància?... Va ser una llàstima que els municipals no tallessin el trànsit, que tot i que era escàs va provocar que no se sentissin tal com es mereixien els parlaments de Carmaniu ni tampoc la lectura emotiva i eloqüent que va fer tot seguit Carme Val de les quatre darreres cartes que va redactar Rahola mentre esperava la mort, amb l'esperança de la resurrecció i de reunir-se amb Joan Maragall, Mossèn Cinto i Sant Francesc d'Assís, al Cel.