L'èxit de la convocatòria d'avui a Brussel·les no depèn de si són tres, quatre, cinc o deu mil els catalans que fan sentir la seva veu a la capital europea. El cert és que una proposta nascuda pràcticament com una juguesca molts mesos enrere a Torroella de Montgrí ha acabat mobilitzant finalment milers de catalans i que ho ha fet no només sense el suport dels partits polítics sinó que s'intueix que ho haurà acabat fent fins i tot tenint-ne alguns en contra. Perquè aquest moviment ciutadà ha estat capaç precisament d'això, d'organitzar-se sense la classe política, per la qual no se senten representats. I és en aquesta clau on s'han d'entendre moltes de les vacil·lacions i absències que s'han vist les darreres setmanes, quan fins i tot els eurodiputats catalans –aquells que han de defensar els drets del nostre país a Europa– han volgut tancar els ulls. Avui no ho podran fer. Perquè sense el seu suport, i sense el suport dels grans grups de comunicació, milers de catalans a qui no els calen tutories de ningú es passejaran pacíficament per la ciutat passejant el nom de Catalunya. I aquesta és una altra victòria. Haver estat capaços de girar el punt de mira i traslladar-lo cap a Europa. Ja és clar que Espanya no ens escolta. Ara es tracta de fer-nos sentir a fora. Cal que la nostra realitat es vegi internacionalment, fent preguntes a Hillary Clinton sobre la hipotètica independència de Catalunya o fent que milers de catalans siguin capaços de recórrer 1.400 quilòmetres per fer-se sentir. Només per això és tot un èxit, insistim, independentment del nombre. Avui mateix hi haurà qui ho voldrà ridiculitzar, i qui parlarà d'èxit relatiu. Però que ningú s'enganyi. Deu mil només és un nombre, potser massa optimista per la manera com s'ha organitzat tot plegat. Si haguessin dit cinc mil i ho haguessin aconseguit, l'èxit seria el mateix. L'important no és el que ha passat avui, sinó el que som capaços de fer demà.