Valencià acriaturat i castellanitzat

Totes les llengües naturals del món tenen un bon grapat d'irregularitats. Només les llengües artificials, com ara l'esperanto o la interlingua, són completament regulars perquè han estat elaborades per una única persona o per un equip d'unes poques persones i ja s'ha procurat que no hi haguera cap irregularitat.

Però les llengües naturals han estat creades pels seus parlants, per milions de persones a través dels segles, i presenten nombroses formes que no són regulars, que no són les «esperables».

Totes les llengües conserven eixes formes irregulars que són les tradicionals. Els xiquets, en començar a parlar, tenen tendència a dir formes regulars perquè són les més lògiques, les més naturals, però els adults els corregixen i els ensenyen a usar les formes heretades encara que no siguen tan lògiques.

Això ha sigut sempre així. I el xiquet, en fer-se adult, usarà les mateixes formes que empren els seus majors. Jo tinc una veïneta, filla de pares castellanoparlants, que en lloc de «yo no sé» diu «yo no sabo» i en lloc de «se ha roto» diu «se ha rompido». Ens fa molta gràcia perquè la xiquiua té només tres anyets però ¿ens imaginem que en tinguera 23 i continuara dient «yo no sabo» i «se ha rompido»? Segur que no som capaços d'imaginar-nos-ho.

Si un castellanoparlant adult diu «sabo» en lloc de «sé», «cabo» en lloc de «quepo», «andé» en lloc d'«anduve» o «rompido» en lloc de «roto», serà motiu de burles.

Però en valencià, per desgràcia, cada volta és més corrent sentir «plenar» (o emplenar) en lloc d'omplir, «apressar-se» en lloc d'afanyar-se, «apropar» en lloc d'acostar, «proper» en lloc de pròxim, «apropament» en lloc d'acostament, «rigut» en lloc de rist, etc., i, per a més inri, és precisament la llengua normativa —i les persones que es consideren cultes— qui fomenta la substitució de les nostres paraules patrimonials que hem usat durant centeners d'anys per aquest vocabulari infantiloide que desfigura la nostra llengua, que és bastant recent i que, en realitat, és una còpia de la manera d'actuar el castellà.

Jo vaig nàixer a Alcoi l'any 1942 i la meua llengua primera, la que vaig aprendre dels meus pares des del bressol, va ser el valencià tradicional d'Alcoi que els meus avantpassats s'havien passat de pares a fills des de temps immemorials.

La forma verbal que jo vaig rebre per tradició oral per al verb que expressa la idea de dur una persona o una cosa més a prop d'un lloc determinat és acostar i, ho dic sincerament, no recorde haver sentit mai al llarg de la meua vida fins a temps relativament recents cap valencianoparlant —i n'he sentit milers- que diguera apropar. El verb acostar el tenim documentat l'any 1250 però podem estar ben segurs que ja es deia molts anys abans. És un verb antiquíssim en la nostra llengua que ens hem passat de pares a fills durant segles i segles. El verb apropar, en canvi, el tenim documentat per primera volta l'any 1889. És un neologisme que té poc més d'un segle de vida. I una cosa pareguda passa amb els adjectius pròxim —que l'usem, com a mínim, des de fa quatre segles— i proper —documentat per primera volta l'any 1880— i també amb els substantius acostament i apropament.

Apropar, apropament i proper són castellanismes mentals. Com que el castellà de «cerca» fa «acercar, acercamiento» i «cercano», nosaltres copiem el mecanisme i de prop fem apropar, apropament i proper.

I, de la mateixa manera, com que el castellà de «lleno» fa «llenar», nosaltres de ple creem plenar —verb que he sentit en algunes poblacions de la Marina—, així com la variant formal —i normativa— emplenar, i usem cada volta més aquests verbs nous en lloc del patrimonial omplir que utilitzem des del segle XIV.

Apressar-se és un neologisme format a partir del substantiu pressa i que, en el fons, no és més que una mala còpia del castellà «apresurarse».

Lògicament hem d'evitar usar un castellanisme tan evident i tan lamentable com donar-se pressa, totalment inacceptable, però apressar-se és una pèssima solució. Si tenim afanyar-se, un verb patrimonial que emprem des de l'edat mitjana i que ha arribat viu al segle XXI, no ens cal cap innovació, n'hi ha prou amb continuar dient-ho com ho hem aprés dels nostres pares, com ho hem heretat dels nostres avantpassats, com s'ha dit sempre en la nostra llengua.

Aquests vocables infantiloides i castellanitzants són molt perjudicials per a la nostra llengua, no perquè siguen roíns per ells mateixos, que no ho són ni miqueta ni gens, sinó perquè el seu ús indiscriminat i generalitzat condemna a mort els mots tradicionals que hem usat durant un bon grapat de segles i que encara usem, els que deien els nostres avantpassats i que encara diem nosaltres, els que trobem en els texts literaris des de l'edat mitjana fins ara mateix.

Hem de preguntar-nos: ¿volem transformar el valencià en una llengua cada volta més regular i més acostada al castellà o volem conservar-la tal com l'hem heretada dels nostres pares?

El valencià serà el que els valencians vulguem que siga. Fóra bo que tots meditàrem una miqueta sobre açò.