[D]
0
8 novembre 2009 2.00 h

Carles Sànchez i Garcia

PERIODISTA RADIOFÒNIC I MONJO DEL MONESTIR CISTERCENC DE SANTA MARIA DE SOLIUS

«Vaig sentir la crida de Déu als 15 anys»

Periodista i locutor de ràdio, Carles Sánchez va ser cap de premsa del bisbat de Girona des del 1994 fins al 2007. El 2008 va ingressar al monestir de Santa Maria de Solius, a Santa Cristina d'Aro. El passat dia de Tots Sants va professar i va rebre l'hàbit de l'orde del Cister

Carles Sànchez i García va néixer a Barcelona entre Sant Esteve i el dia dels Sants Innocents del 1949. Va estudiar als Claretians de Barcelona. Va estudiar magisteri a Barcelona (1967-1970). Va fer de mestre uns cinc anys, però, com que el periodisme estira, va anar a l'escola de ràdio (1973-1981) i, quan va tenir feina, va deixar el magisteri. El 1973 va entrar a Radio Popular de Mallorca; havia fet la mili a Mallorca. El 1985 va arribar a Ràdio Popular de Figueres fins el 1993. Un any després, el 1994, el bisbe Camprodon el va cridar per fer de cap de premsa del bisbat. Té una filla de 31 anys. Des de Tots Sants del 2009 és monjo de l'orde del Cister
AVORRIMENT CONTEMPLATIU
Els monjos no tenim temps per avorrir-nos, ni per fer el cafè, ni per mirar la tele
SER L'ÚLTIM MONJO
M'he fet monjo per viure com a monjo. Si després no n'hi ha cap més és perquè Déu no ho vol
D'ON SURTEN LES MISSES?
Vivim de la nostra feina i la gent no s'ho creu. A cap orde no arriba ni un sol euro de l'Estat

Quan arribem al monestir cistercenc de Santa Maria de Solius, set dels deu monjos de la comunitat preguen la tèrcia al cor del presbiteri; l'aspirant segueix la pregària als bancs de l'església, com ho faria un feligrès. El germà Carles s'asseu al banc de més a l'esquerre del pare prior, perquè ha estat l'últim monjo a professar; vesteix l'hàbit de l'orde del Cister des del diumenge de Tots Sants del 2009. El germà que va arribar abans que ell és al seient de més a la dreta del prior. Porten una túnica de treball, de color gris. En acabat, per a l'entrevista, el germà Carles es vesteix de monjo cistercenc: hàbit blanc, escapulari negre, caputxa negra i faixa negra. El vesteixen els dies festius i les solemnitats. L'hàbit només el duen al monestir o si han d'anar a una celebració litúrgica a fora.

–Sortiu al carrer?
–«Sortim si hi ha motiu: per afers personals inevitables, per anar a comprar productes de primera necessitat, per anar al metge i si hi ha necessitat familiar. No per fer volts o per passejar. No se surt a cada moment.»
–Vau ser cap de premsa del bisbat durant molts anys. Vam ser col·legues fins a final del 2007. El fet de saber que havíeu decidit fer-vos monjo va agafar tot el gremi periodístic per sorpresa.
–«Ho vaig voler fer tot d'una manera molt discreta. De la manera més discreta possible: És el meu camí, la meva vida i la meva prova.»
–Quan vau prendre la decisió?
–«El juny del 2007 vaig dir a l'aleshores bisbe Carles Soler que volia marxar.»
–I viure d'acord amb la regla de Sant Benet, amb què també es regeix l'orde del Cister.
–«La segueixo perquè m'interessa la vida contemplativa.»
–I per Tots Sants vau professar i se us va imposar l'hàbit.
–«I d'aquí a tres anys renovaré els vots i els prometré fins a la mort. I seré profés solemne»
–Quan us vau sentir cridat per ser monjo?
–«La primera crida de Déu, insuficient, va ser quan tenia quinze o setze anys, quan feia batxillerat. Aleshores em va passar pel cap anar de monjo a Poblet. Sempre m'havia atret més Poblet que Montserrat. Poblet és més apartat i hi ha menys gent. Jo era fill únic i, quan els ho vaig dir als pares, a casa hi va haver un daltabaix.»
–Perdien el fill.
–«Aleshores, abans del concili II del Vaticà, la clausura era clausura. El pare em va dir: ‘acaba el batxillerat, estudia, vés a la universitat'. Vaig estudiar als claretians de Barcelona i hi havia un director espiritual, el pare Martí Alsina, que em va ajudar molt. Jo li deia que tenia la idea de fer-me monjo i que a casa hi havia hagut un daltabaix. Un altre m'hauria dit: ‘fes-ho'. O ‘fes-te claretià'. Ell va ser honest: em va dir que no s'han de donar disgustos als pares i que els camins de Déu són grans i que hi ha moltes maneres d'arribar-hi. Potser no era el moment de la crida.»
–Vau estudiar, i després?
–«Vaig seguir el camí. Aleshores, em vaig implicar en les tasques parroquials: l'església, la catequesi... Vaig continuar els estudis; vaig fer magisteri i ràdio. Eren les meves dues aficions.»
–Sou periodista vocacional.
–«De petit coneixia tots els noms dels locutors de l'època, escoltava molta ràdio. Quan ja era mestre vaig entrar a l'escola de ràdio de Barcelona, que era a la Via Augusta, per fer els dos cursos de locutor. Vaig buscar feina i m'hi vaig començar a dedicar.»
–El fet de poder compaginar les dues feines ja us distreia.
–«Sí, al llarg de la meva vida he gaudit molt, he après molt i he pogut viure del magisteri i de la ràdio, les dues activitats que més m'han agradar. Agraeixo a Déu que les coses que he fet les he disfrutat molt. Fer periodisme és una sort, perquè coneixes persones a qui la gent corrent no té accés, i n'aprens molt. Coneixes i t'enriqueixes. Tanmateix, el cuc de la vida contemplativa no te'l treus mai de sobre.»
–Teníeu al cap que, en un moment o altre, us enclaustraríeu en un monestir?
–«Em vaig plantejar que mai no deixaria els pares sols, però que, si faltaven. professaria. Si els meus pares haguessin viscut fins als noranta anys, no. La mare va morir d'un ictus i el pare, sense ella, es va enfonsar i, un any després, va morir. El 10 de maig del 2007. Quatre mesos després ja era aquí, a Solius. Ho vaig dir al bisbe Carles, al vicari i d'aquí ja ho sabia el pare Enric, el prior.»
–I ell n'estava al cas?
–«Ja em coneixia. Jo venia a passar dies a l'hostatgeria des de feia anys.»
–Pot venir-hi tothom?
–«Tenim set habitacions. Pot venir qui vulgui, però només homes, perquè l'hostatgeria és a dins de la clausura. Es fa vida comunitària i comparteixen taula amb els monjos a tota hora. Constantment en vénen de totes les edats.»
–En quines condicions?
–«Màxim una setmana; això no és cap pensió. No es cobra. Donen la voluntat per haver dormit i menjat.»
–I preguen?
–«Se'ls diu que comparteixin alguna pregària; no totes. Sempre hi ha un monjo a disposició de l'hoste que vulgui parlar i necessiti ajuda espiritual o un camí a seguir. Se'ls ofereix com si fos un servei més.»
–Treballen amb vosaltres?
–«Ens ho demanen, però no. Jo venia cinc dies abans de Nadal i cinc dies a l'estiu. I al pare Enric ja li havia comentat el meu desig. A final de maig del 2007, quan els meus pares ja eren traspassats, vaig venir a parlar amb el pare Enric i aquell any vaig passar el mes de vacances aquí a Solius com a prova.»
–Ho vau tenir clar i vau fer vot de pobresa. Molt comentat, però cert, al ram de la capellanesca i de la premsa.
–«Vaig començar a donar. Ho vaig donar tot. Vaig arribar a Solius amb el cotxe, dues maletes amb roba d'hivern i d'estiu, un rosari i l'ordinador portàtil. Tota la resta: mobles, llibres, discs, roba, quadres... Tot ho vaig donar. El pis, a la meva filla. El cotxe al monestir. A la gent li sabia greu acceptar les coses, venir a casa a buscar-les, perquè tenien la sensació que m'espoliaven. I tots van venir a la meva ordenació.»
–Què hi feu al monestir, reseu tot el sant dia?
–«No, però és un no parar de fer coses i el dia passa volant. Si no ho vius, la gent no s'ho creu: passa tan de pressa aquí com a fora. Tenim molts objectius, Sant Benet ho tenia tot molt calculat.»
–Ora et labora, deia Benet de Núrsia. De què treballeu. Viviu de la vostra feina?
–«Sí, vivim de la nostra feina i la gent no s'ho creu. La meva família també m'ho preguntava... I et diré més: Ni a nosaltres ni a cap orde no arriba ni un euro de l'Estat espanyol. La creueta de la declaració de la renda. Aquests diners van a l'església diocesana. Vivim del que fem: uns tenen centres d'ensenyament, d'altres, hospitals... i els monestirs contemplatius, vivim del que podem fer. Per la vida que portem, tampoc són tantes les despeses que tenim. Amb pocs diners passem. Per al menjar, per a l'electricitat. L'aigua ja l'obtenim d'un pou.»
–A què us dediqueu?
–«Tenim un taller d'enquadernació i restauració de llibres.»
Fem una visita al taller d'enquadernació. Acollidor i ben il·luminat. D'enquadernador hi treballa el pare Edmond Maria Garreta, tercer prior i primer abat de Poblet, des de la desamortització de Mendizábal, el 1835. El 21 de gener del 1967 el pare Edmond va fundar el monestir de Santa Maria de Solius. També en va ser el primer prior. Solius és un priorat conventual, perquè no són prou monjos solemnes (amb més de tres anys) per dir-se abadia.
–Quina és la vostra feina en aquest taller, fra Carles? Manteniu el nom, no?
–«Sóc el germà Carles. Aquí som germans. Nosaltres no som frares, som monjos. Els contemplatius som monjos i els mendicants, frares. Ja no es canvia el nom; fem servir el de baptisme.»
–I el germà Carles enquaderna?
–«He estat un any cosint, però ara ja no. Tinc encarregades mitja dotzena de feines. Faig de jardiner: planto, podo, rego, cullo fulles... A casa tothom al·lucina... Preparo els rams i les flors de l'església; m'agrada fer rams originals i vaig al bosc a buscar pinyes, branques, plantes... Si no en tenim, ho comprem. A l'església tinc cura de preparar els llibres de litúrgia: hi poso els punts i les cintes. Durant tota la setmana entro a internet per cercar notícies religioses: premsa cristiana, el Vaticà... M'hi dedico mitja hora; cada dia en faig una carpeta i els divendres a la tarda preparo el butlletí d'informació interna d'unes vuitanta planes. I tota la setmana és al servei de la comunitat. I netejo vidres.»
–De tot el monestir!?
–«Ho faig del convent. De l'hostatgeria ho fa un altre. I, a més, faig la tesina de ciències religioses, que vaig acabar fa deu anys. L'havia titulat L'hospitalitat monàstica i el pare prior em va proposar que l'acabés. Espero presentar-la a la primavera.»
–Ha de ser difícil per un locutor de ràdio haver de seguir el silenci monacal.
–«En aquesta entrevista xerro molt, però us sorprendria el que arribo a callar.»
–Us heu avorrit.
–«No tenim temps per avorrir-nos, ni per fer el cafè, ni per mirar la tele.»
–No teniu tele?
–«En tenim un aparell. Hem vist transmissions des de Roma o un DVD de la BBC sobre Joan XXIII.»
–No mireu telenotícies ni el Barça-Madrid?
–«No, però rebem diaris i ja estem comunicats amb el món. Portem una vida sana. Tot l'any, cada dia, ho fem tot a les mateixes hores. És complicat per a tothom i per a la nostra professió de periodista, encara més.»
–Encara us sentiu periodista?
–«I per molts anys.»
–Com es veu el sector de la comunicació des del monestir?
–«Quan es jutja el paper dels mitjans de comunicació pel que publiquen, jo dic que faria el mateix. Tot i això, penso que no es falta a la veritat, però es callen veritats. Es fan grans titulars del que diu el Papa o la jerarquia, però ningú no té en compte la realitat de base i de la gent compromesa, no es parla dels capellans que treballen amb els immigrants a les missions...»
–Mentrestant, l'Església catòlica va de baixa.
–«Falten capellans diocesans. A Girona la mitjana d'edat és altíssima. Falten vocacions, i també als ordes religiosos... Des d'occident veiem crisi, però als altres continents, es creix. Això, per què? Al primer món ens creiem autosuficients i prescindim del transcendental.»
–Cada cop menys gent jove va a missa.
–«Tal com deia el bisbe Camprodon, els joves no van a missa, però és una joventut seriosa que es preocupa pel tercer món, ajuda els malalts... L'important és que segueixin el missatge de l'evangeli, que facin el bé. Som en una època de canvi. Em preocupa i no em preocupa perquè Déu sap què vol.»
–I què vol?
–«L'esperit de Déu ens parla d'una manera perquè puguem aconseguir canviar. Igual que un dia es van formar uns ordes per atendre una necessitat concreta, avui potser s'han de reconvertir. Les dedicades a tenir cura de malalts o a l'ensenyament potser ja no fan tanta falta al primer món; algun d'aquests ordes ja es dedica més a les missions.»
–Heu pensat que podeu ser l'últim monjo de Solius?
–«M'he fet monjo per viure jo com a monjo. Si després no n'hi ha cap més és perquè Déu no vol n'hi hagi cap més. Això no s'acaba, anem cap a un altre camí. Déu ho sap.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a