Debats absurds

El reduccionisme fins a l'absurd és una tàctica simple però efectiva per imposar la desqualificació d'una actitud o una argumentació contrària. És una simplificació de la realitat que deriva en tòpic sempre posant l'accent en la part de la qüestió que, descontextualitzada, permet desqualificar una posició sense argumentació. És el cas de la intervenció del responsable de l'Agència Catalana de Cooperació de la Generalitat, David Minoves, davant una delegació nicaragüenca. Es posa en qüestió que es contracti un traductor del català al castellà per traduir Minoves, però en cap moment s'entra a analitzar detingudament quina és la qüestió de fons. I aquesta no és altra que qui considera supèrflua aquesta despesa, el que apunta és que o Minoves hauria d'haver parlat en castellà al Parlament o els nicaragüencs haurien d'haver assistit a una cerimònia de la confusió, com si el Parlament fos una torre de Babel caòtica. En cap moment es planteja que el traductor es reclama per garantir el dret a parlar en català al Parlament de tothom que ho consideri oportú, com els que prefereixen parlar en castellà ho poden fer sense coerció. No es planteja perquè llavors caldria argumentar una exigència que vulnera drets democràtics bàsics al nostre país. Aquesta situació no és nova. Cada dia, milers d'estudiants veuen vulnerats els seus drets lingüístics a la universitat quan després de triar una assignatura que a començament de curs estava anunciat que s'impartirà en català veuen que es canvia d'idioma per la presència d'alumnes estrangers d'Erasmus. Amb total permissivitat dels rectorats, deganats i autoritats universitàries múltiples. La coartada, com amb Minoves, és la «bona educació». Sembla que els drets dels catalanoparlants són els únics que sempre xoquen amb les normes d'urbanitat. Quin cansament! Estem condemnats, com en Sísif, a empènyer la pedra de la incomprensió lingüística fins que un altre fals debat torna a fer-la rodolar costa avall i tornem a començar a empènyer. I a sobre ens volen feliços com Albert Camus veu el Sísif castigat pels Déus. Dir que a Dinamarca és difícil viure en danès seria una absurditat, i en canvi que difícil és viure en català a Catalunya. Deu ser perquè som el país de l'absurd?