«Som invisibles per a Guardans»

–«Al centre, ja que no hi ha cap festival que estiga dedicat exclusivament al cinema en català. A més, després de cinc anys hem demostrat una solvència contrastada. Som els únics que hem fet la retrospectiva sencera de Ventura Pons, una fita que potser és més pròpia de ciutats com Barcelona. És un exemple, però també una mostra de com l'Inquiet ha deixat de ser un festival anecdòtic per a convertir-se en un referent.»

–«És un lema comercial que s'ajusta a la realitat. L'any passat 10.000 persones van passar per la Casa de la Cultura en tan sols una setmana per a veure cinema en català. Crec que això no es fa actualment en cap ciutat de tot l'àmbit lingüístic.»

–«Són les xifres de la consolidació. Els tres primers van ser de creixement i l'any passat ja es van aconseguir eixos números. Rebre 150 treballs, que és pràcticament tota la producció audiovisual catalana –entre els quals hi ha pel·lícules com ara The Frost i Tres dies amb la família, premiades al Festival de Màlaga– és més que significatiu. Aquesta consolidació, però, també ens fa ser més exigents a l'hora de fer el nostre treball. No se'ns permeten errades de principiants, la gent ja veu el festival com una cosa normal.»

–«Per a nosaltres sí, però socialment ha costat un poc llevar-nos la imatge de radicals i de gueto. En qualsevol cas és un festival que té la peculiaritat d'oferir metratges per a tot el món però en la nostra llengua.»

–«Jo crec que quan existeix voluntat política de fer alguna cosa es fa. Fins ara no hi ha hagut voluntat de donar-nos suport, i per tant les xifres no importen. Estem insistint al ministeri fa tres anys, hem fet tots els processos i hem parlat amb tothom amb qui s'ha de parlar, però sembla que per al senyor Ignasi Guardans –director de l'Institut de Cinematografia i les Arts Audiovisuals– som invisibles. Per a aquesta edició havíem sol·licitat una subvenció de 3.000 euros, que és una xifra, al nostre entendre, ridícula, i res de res. Nosaltres no volem que ens paguen el festival, demanem suport perquè creiem que és un projecte de tots, i quan diem de tots, també volem dir del ministeri.»

–«Sí amb el problema de la difusió, però no compartisc la seua visió sobre el públic. Si Picassent, una població de 16.000 habitants que està a 15 quilòmetres de València és capaç de fer anar un dimarts a la nit 300 persones a veure una pel·lícula en català és molt difícil que em puguen convèncer que Barcelona, València, Castelló o Mallorca no poden tindre sales amb cinema en català. Crec que el problema no és la demanda.»

–«Totalment, ja que el ministeri no compleix amb la seua obligació de garantir que totes les persones puguen accedir al material audiovisual en la seua llengua materna. Ha invertit molt en superproduccions i s'ha oblidat completament d'aquesta qüestió.»

–«La televisió, vulguem o no, és el referent de l'audiovisual. I tant TV3 com la televisió valenciana, Canal 9, obtenen les màximes audiències amb programes que es fan en català. Això vol dir que hi ha un públic i una demanda. Al País Valencià, on el problema és més greu encara, ja estan replantejant-se les coses i, fins i tot, aquells que no volen o que no tenen la predisposició per a fer coses en català, acabaran fent-les perquè està demostrat que és rendible.»

–«No és el nostre objectiu, no intentem ser políticament correctes, ni mediatitzar-lo.»