Una patètica lluita pel reconeixement
Santiago Fillol i Lucas Vermal presenten el documental sobre Enric Marco, l'home que va inventar-se un passat en un camp nazi
«Vam creure que sortíem de viatge amb un pícaro i vam trobar un home amb tota la seva tragèdia», comenta Santiago Fillol, professor a la Facultat de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i que, com també és el cas de Lucas Vermal, aporta el seu primer llargmetratge amb Ich bin Enric Marco, que s'estrena divendres que ve després d'un recorregut per diversos festivals, com ara Locarno, Las Palmas, Gijón i Sant Sebastià.
Fillol té present que Kafka va imaginar el Quixot com una invenció de Sancho Panza per poder sortir del seu poble: «Jo veig Enric Marco com un Sancho que s'ha imaginat el Quixot per formar part de la Història. Ho havia aconseguit amb el seu relat èpic com a supervivent del camp de Flossenburg, però en ser desemmascarat, l'any 2005, va perdre el seu lloc heroic en la Història. A partir d'aquí, amb un altre relat més modest, que se suposa que es correspon amb el seu passat, intenta recuperar el reconeixement com a resistent i víctima del nazisme. Allò patètic, que fa que se senti perdut, és que no acaba de trobar el lloc i el reconeixement. Al final de tot, ens trobem amb un Egocaust, un home i el seu Holocaust.»
Realitzat l'any 2008, el documental segueix Enric Marco en un viatge que comença a Barcelona, als escenaris de la seva infància i la seva primera joventut, per desplaçar-se cap a les drassanes de Metz, on va treballar dins el grup de voluntaris espanyols acollits per l'Alemanya nazi, i el penal de Kiel, on va ser empresonat per les seves activitats en contra del nazisme.
«Allò que veiem és Enric Marco treballant. Amb el seu nou relat, exerceix les seves dots de narrador, construeix un altre autoretrat, intenta la seva rehabilitació, vol recuperar un lloc en la història en majúscules. Això és pur Enric Marco», comenta Fillol. Aquest explica perquè totes les seqüències del documental van ser rodades en una sola presa: «Intuíem que tot el que diria Enric Marco, que pensaria molt bé el que havia de dir i alhora voldria transmetre que ho feia amb el cor per buscar l'emoció, seria per ser preservat, carregat de transcendència.»
Durant el viatge per Alemanya, Fillol i Vermal van deixar que Enric Marco els guiés, descobrint-los els llocs, i van seguir-lo amb la càmera a l'espatlla. Però Fillol reconeix que, des que van concebre el documental, tenien la idea de dur-lo a Flossenburg, l'escenari clau del seu passat inventat on tantes vegades l'havia relatat i on tornaria per primer cop després de ser desemmascarat.
«Durant tot el rodatge ens preguntàvem quan seriem capaços de dir-li: ‘Enric, per què no anem a Flossenburg?' Quan hi vam anar, ens vam adonar que ja ho sabia, que li volíem dur. Per això ens interpel·la com dient-nos que això és el que volíem d'ell, que anés a Flossenburg i que, com ho vol tothom, demanés perdó.»
Santiago Fillol planteja que sembla que, a més de la seva impostura, no se li perdoni a Enric Marco que no demani perdó, però que, de fet, allò que incomoda i que costa perdonar és que ens vam emocionar amb el seu relat. «Per què funcionava la seva història? A la manera de les ficcions del cinema clàssic, la seva narració era fluïda, lliscava. Per què resultava creïble? Perquè, amb un plus d'emoció, repetia tots els llocs comuns de la memòria transmesa de l'Holocaust. Exemplifica allò que Primo Levi temia: la banalització del testimoni», apunta Fillol.
Els periodistes Pau Lanao i Carme Vinyoles, autors d'un reportatge sobre Enric Marco publicat a la revista Presència i que és a l'origen del documental que han realitzat Vermal i Fillol, reconeixen: «L'Enric Marco ens ho donava tot. Deia allò que volien sentir els mitjans de comunicació.»
Santiago Fillol hi afegeix que, sense estalviar a cadascú la reflexió sobre el per què va enganxar-lo aquest relat, el cas d'Enric Marco posa en evidència els mitjans («quan agradava el relat de Marco a TV3!») i a alguns polítics: «Tenint presents les imatges que mostren Rubalcaba i Chacón quan Enric Marco va parlar al Congrés dels Diputats, allò que revelen és que s'emocionaven de manera protocol·lària. Abans, Marco emocionava, ara commociona. L'emoció ho és d'alguna cosa que s'assimila. La commoció la provoca alguna cosa que costa d'empassar.»
Personatge amb incògnita
Pau Lanao / Carme VinyolesGairebé dos anys després que l'escàndol del fals deportat sacsegés l'edifici mai prou ben estintolat de la memòria històrica, la revista Presència es va proposar revisar el cas Marco amb els ulls de la mínima distància necessària per evitar caure en la «condemna fàcil» de qui havia passat d'heroi a traïdor sense matisos, d'infatigable defensor de la dignitat de les víctimes de l'Holocaust a infame burlador dels seus patiments i humiliacions i de qui, al capdavall, ja s'estava instal·lant en el son de l'oblit, un cop esgotat l'esvalot mediàtic del moment.
El dossier Personatge amb incògnita, que en bona part ha servit de base per a la preparació del documental de Santiago Fillol i Lucas Vernal, es va publicar la setmana del 5 a l'11 de gener de l'any 2007 i mostra un Enric Marco amb suficient energia, vitalitat i ànims per refer el camí del seu autèntic passat fins a trobar ni més ni menys que el desllorigador de la seva identitat. Un Enric Marco, d'altra banda, capaç de protagonitzar en primera persona o com a testimoni actiu els episodis més rellevants de la història del segle XX.
Dos relats amb un itinerari diferent
i.mEn el documental de Santiago Fillol i Lucas Vermal, el periodista Pau Lanao explica l'itinerari dels dos relats d'Enric Marco.
El primer, amb el qual va fabular un passat al camp de concentració de Flossenburg, comença a Barcelona, on, com a membre de les Joventuts Llibertàries, Marco intenta crear un grup de resistència contra el franquisme. En fracassar, viatja cap a Marsella, on és detingut per les falanges del mariscal Petain que l'envien cap a una presó de Metz. D'aquí, ja en mans de la Gestapo, és traslladat a Kiel, on ha de treballar en unes drassanes destinades a construir torpedes. Allà boicoteja la producció i, descobert, és enviat a Flossenburg. Un cop alliberat el camp, torna a Barcelona per ingressar a la clandestinitat.
En el segon relat, aquell que ha explicat com a real després de ser descobert per l'historiador Benito Bermejo, Marco intenta anar cap a Marsella, però, en no ser possible, s'apunta a un grup de treballadors voluntaris a l'Alemanya nazi. Treballa a les drassanes de Metz, punt de confluència entre els dos relats, i és detingut pel seu activisme antinazi. Empresonat al penal de Kiel, és alliberat l'any 1943, quan torna a la ciutat de Barcelona per passar a la clandestinitat.
Notícies relacionades
