Rumiant a Sepharad

Jordi Pujol no només té l'instint de veure-les venir, sinó el do de fer-les venir. Vull dir que té la capacitat de plantejar discussions i debats en el moment oportú i aconseguir que d'altres s'hi afegeixin.

L'expresident organitza cada mes o mes i mig un esmorzar amb un personatge important. Un dia pot ser un polític, un altre un filòsof, un altre un escriptor, un altre un historiador, un altre un economista. Ell sap amb quina intenció els tria, però ja els asseguro que no és mai perquè sí. Una colla de periodistes assisteixen a l'acte. El convidat pronuncia una petita dissertació, en acabat Jordi Pujol en pronuncia una altra, i al final els periodistes fan preguntes o entren en el debat. Fa unes setmanes el convidat va ser Javier Cercas, autor d'Anatomia d'un instant, un llibre que pel tema que tracta, el cop d'estat del 23 de febrer del 1981, a Pujol, que va viure els fets des de Barcelona però en condició de protagonista, li ha d'interessar per força. La intervenció de Cercas va estar molt bé, el debat va tenir un gran nivell, i al final Pujol s'ho va fer venir bé per dir el que volia dir: que la transició política espanyola es va realitzar amb l'esperit de La pell de brau de Salvador Espriu com a norma i guia, i que ara ell, Pujol, constata que aquell esperit ha fracassat. Recordem quin era l'esperit en qüestió en paraules del mateix Espriu tretes del fragment més famós i clar d'aquell llarg poema. Espriu parla a Sepharad, que és Espanya o la península Ibèrica, i li exhorta: «Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills.» Per Pujol, la mala gestió de les negociacions de l'Estatut i la incomprensió política i intel·lectual de Madrid ha esberlat el somni espriuà i el de la seva generació. Ni comprensions ni estimes.

Aquest 2010 es compleixen cinquanta anys de la publicació de La pell de brau i vint-i-cinc de la mort d'Espriu. Edicions 62, que és la que té els drets de l'obra, celebrarà les efemèrides reeditant el poema no com una peça solta sinó acompanyat d'uns textos encarregats expressament a gent que pensa i rumia perquè opinin sobre la vigència de La pell de brau, del seu fracàs o no. Si vostès llegeixen més d'un diari deuen haver observat que alguns articulistes –Enric Juliana, Vicenç Villatoro, Francesc Marc Álvaro– ja han parlat aquests dies de La pell de brau i de Sepharad en les seves seccions habituals. Ara saben el motiu de tanta coincidència. La roda ha començat a rodar empesa primer per Pujol i tot seguit per l'editora.

La idea de l'edició ha estat de Fèlix Riera, director editorial de 62. En aquest país i al món en general hi ha dues menes d'editors. Els que esperen els originals asseguts a la butaca i els que surten a buscar-los. Fèlix Riera és dels que surten a buscar-los, i en això fa com Isabel Martí, de La Campana, o Ernest Folch, d'Ara Llibres. Isidor Cònsul, que era de la mateixa jeia, es va morir l'any passat. És clar que hi ha d'haver més editors que actuen igual, però jo parlo dels que conec. Hi ha també Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema i Acantilado, que és un cas a part. A Vallcorba li agrada molt ser un cas a part. Vallcorba al matí busca nous creadors amb uns mirallets penjats de la corbata i a la tarda encén la llar de foc i espera que Chesterton li porti els relats del pare Brown. També hi ha Carles Duarte, de l'editorial Barcino. Carles Duarte espera la visita d'Ausiàs Marc.

Fèlix Riera, doncs, està liderant l'edició diguem-ne crítica, políticament crítica, de la cívica La pell de brau, i convocats per ell aquest Nadal hi ha hagut a Catalunya una dotzena de senyors i senyores rumiant sobre la vigència dels «ponts del diàleg». Jo, que sóc un simple cronista, entre ells. No els diré el que he pensat de La pell de brau perquè tinc temps fins a final de gener per presentar les meves cogitacions i encara puc afegir-n'hi, però sí que poso en qüestió l'afirmació de Jordi Pujol. ¿La transició política espanyola es va fer guiada per l'esperit de La pell de brau? N'està segur, president? Vostè i alguns altres catalans, potser sí. Però i els espanyols i molts altres catalans? La transició, i el llibre de Cercas en dóna pistes, sembla una improvisació que va sortir bé o més o menys bé, com de vegades passa amb les improvisacions, però que no tenia entre els seus creadors gaires lectors d'Espriu. Els «ponts» van ser de mitja galta, d'una sola direcció: de la perifèria on es localitzava el poeta a l'interior de Sepharad.

Pujol vol dir –sempre s'ha d'entendre el que Pujol vol dir– que durant la seva presidència els ponts es van procurar mantenir, i que ara, amb els governs posteriors als seus, s'han enfonsat o obturat. Afirmar això en any electoral no és qualsevol cosa. Ja els dic que els esmorzars de l'expresident no són fets a la babalà. Pujol, que no és independentista, manté l'esperança –l'esperança és molt important en La pell de brau– que els ponts de Sepharad, d'Espanya, puguin ser desembussats i refets. En realitat Pujol parla o vol parlar d'un «fracàs» momentani. Ja ho veurem. Esperança, però pensin que després de les consultes sobiranistes i del mateix moviment antitaurí, a alguns els costa acceptar la pell d'un brau fins i tot com a metàfora.