opinió

La MAT al nord, residus al sud

Dues empreses estatals, Red Eléctrica Española i Empresa Nacional de Residuos, sembla que s'hagin repartit, al nord i al sud del país, el pastís de dues infraestructures derivades de l'existència de les nuclears

Al sud, si prospera la instal·lació d'aquest cementiri residual previst en una extensa àrea propera a les mateixes centrals, s'haurà tancat la roda de l'anomenat cicle nuclear

La qüestió energètica –particularment, la nuclear– està que bull, com sap tothom i és profecia, que deia el poeta Foix. Els incidents i incidències a les centrals nuclears d'Ascó i Vandellòs han estat constants els darrers anys, les empreses procuren tapar l'expedient i l'organisme encarregat de vetllar per la seguretat –el Consell de Seguretat Nuclear, atrapat per aquest mandat, però també segrestat per la prepotència productora de les empreses– fa tots els papers de l'auca per evitar que no se'ls noti gaire aquesta submissió al dictat totpoderós –com en temps de Franco– de les elèctriques.

Així –que és com fa tot l'efecte que són i que estan les coses–, també des de fa uns anys, dues empreses estatals –REE, Red Eléctrica Española, i Enresa, Empresa Nacional de Residuos– sembla que s'hagin repartit, al nord i al sud del país, el pastís de dues infraestructures, derivades directament de l'existència de les centrals nuclears.

Al nord, del Vallès al Rosselló, passant per les comarques del Gironès i l'Empordà, la polèmica i combatuda línia elèctrica de molt alta tensió (la MAT), i al sud –amb tots els números per a la Ribera d'Ebre i, més concretament, per a Ascó, on des de fa més de 25 anys produeixen dos reactors nuclears–, el també polèmic i igualment combatut «cementiri nuclear», anomenat oficialment MTC (magatzem temporal centralitzat) –de «temporal», no en tindrà res, perquè els residus d'alta concentració radioactiva de totes les centrals espanyoles no hi seran dipositats per una «temporada» (que podria ser de quatre, cinc o sis anys), sinó, com aquell qui diu, per a una eternitat de centenars d'anys, que és la «temporada» diversa que necessiten els distints elements per desactivar-se. És a dir, un bon regalet per a les generacions futures.

De manera que al sud –la Ribera d'Ebre i conjunts adjacents–, si prospera la instal·lació d'aquest cementiri residual, en una extensa àrea propera a les mateixes centrals, s'haurà tancat la roda de l'anomenat cicle nuclear, que va començar per al cas d'Ascó ara farà quaranta anys –quan el 2 de febrer de 1970, en roda de premsa a Barcelona, Fecsa va anunciar la intenció de nuclearitzar la zona– i podria acabar-se aquests mateixos pròxims dies si, com tot indica, el mateix Ajuntament d'Ascó (per majoria simple, contràriament al mateix decret del Ministeri d'Indústria del 2007 que preveia el «consens territorial» per a l'acceptació d'aquesta infraestructura) es decanta per ser candidat a allotjar al seu terme el referit cementiri.

La candidatura d'Ascó (un ajuntament a les mans de CiU, contravenint mocions municipals i comarcals de rebuig i la resolució també contrària del Parlament) vindria avalada i promocionada pel conglomerat de municipis propers a aquestes centrals, reunits en la també polèmica AMAC (associació de municipis en àrees nuclears), la qual –en funció del botí econòmic que cauria sobre Ascó i els petits ajuntaments que donessin suport a la seva candidatura– hauria maniobrat, desoint els 61 ajuntaments, els 7 consells comarcals i l'esmentada resolució del Parlament en contra, perquè el «cementiri» es quedi a Catalunya.

El gerent d'aquesta associació és un home amb uns cognoms d'il·lustre nissaga democratacristiana, Marià Vila-Abadal, feta de gent assenyada, fundadora el 1931 d'Unió Democràtica de Catalunya, fidel a la República i al país, pels quals van haver de pagar un alt preu, i que, per tant, no és fàcil que diguessin –com diu el seu actual parent– que «no hi ha arguments científics contra el magatzem temporal centralitzat», i que «l'energia nuclear no ha ensorrat la Ribera d'Ebre», com podia llegir-se, en aquest mateix diari, el 17 de gener.

Un altre conflicte

Per tant, un altre conflicte territorial, social i econòmic està servit, tal com va demostrar-se, el 20 de gener a Móra d'Ebre, en una àmplia assemblea popular, de moviments socials i partits (bàsicament, ERC i ICV, amb poca adhesió del PSC i CiU), en la qual es féu una crítica rotunda al procés perllongat d'espoli que pateixen, en distints punts del territori i afectades per diversos projectes energètics o hidràulics, aquestes Terres de l'Ebre. La situació actual recorda la de fa deu anys, quan el PP preparava la munició del transvasament del riu, quan CiU i el seu alcalde més veterà a la Ribera –Joan Sabanza, de Móra la Nova– apostaven amb els ulls clucs per la tèrmica de la mafiosa Enron i quan el llavors president Pujol, gairebé al final del seu mandat, discursejava sobre la necessitat de plantar pertot arreu d'aquestes comarques parcs eòlics; ell que, trenta anys abans (i des que va ser president, el 1980), va ser un decidit defensor, també, de la nuclearització.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.