Les mancances de la indústria del cinema

Dilluns van passar un seguit de situacions que fan reflexionar sobre la realitat present i futura del cinema català. Hi va haver tancament patronal de cinemes i es van lliurar els premis Gaudí. A aquest fets cal afegir-hi la proclamació, ahir, dels candidats del premis Oscar, els més influents de tot el món pel que fa el calaix suplementari que representa ser guardonat amb una (o més) de les famoses estatuetes.

Els premis Gaudí tenen la seva raó de ser per la mateixa existència dels Oscar i per la indústria que els dóna suport, el que anomenem Hollywood. Tanmateix els Gaudí no són els Oscar, perquè Catalunya no és Hollywood.

I per què no ho és? Per respondre a aquesta pregunta cal veure el tipus de cinema que es premia en els Gaudí. Un cinema d'autor, més aviat intimista i que no és comparable, pel que fa al nombre d'espectadors, a pel·lícules del tipus Avatar, que està omplint de gom a gom els cinemes. Si prenem els Gaudí com a reflex metafòric del que és el cinema català, trobem que no es premia cap film de les seves característiques.

I què té de bo Avatar per establir aquest paral·lelisme? El que representa aquest film és el cinema popular, amb alt pressupost i que considera el setè art un gran espectacle.

Aquest és el tipus de filmografia que ens manca: unes produccions que omplin les sales de projecció i entretinguin el públic sense perdre l'oportunitat de mostrar la visió del món des de la nostra particular mirada. Perquè a Catalunya es normalitzi el nostre cinema, a banda que els empresaris del sector entenguin que el català és la nostra llengua i ho ha de ser en totes les seves expressions, també cal un cinema de projecció popular.