vuits i nous

Els lleons del Parlament

Ernest Benach defensa una llei electoral que afavoriria els valors en la política

No ha estat possible l'ampliació de la cambra

El Congrés de Madrid té els lleons al davant i el Parlament de Catalunya els té al darrere. Els de Madrid són de bronze i reposen la pota immòbil en una bola. Els de Barcelona són de carn i os i pasturen al zoo. Els paral·lelismes entre Espanya i Catalunya no són mai exactes.

«Els lleons ens han impedit l'ampliació que teníem prevista.» Qui parla és Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya. Ho fa mentre contemplem les bèsties des d'una de les finestres del seu lloc de treball. Entre aquesta legislatura i l'anterior, Benach ha fet possible l'ampliació del bar de Parlament. Obra necessària perquè l'antic era petit que no s'hi cabia i era tanta la gent que s'hi concentrava a l'hora dels àpats i era tal la confusió dels cambrers que la majoria de clients sortia sense pagar. Tenint en compte que als bars de les seus parlamentàries és on es lliguen els pactes polítics que després es porten pastelejats a la cambra, l'ampliació i la comoditat d'aquests establiments és molt important. Important no només per als polítics que en fan ús sinó per al país. Després de l'ampliació del bar, Benach tenia pensat fer una cambra parlamentària nova i funcional, i destinar l'actual hemicicle a les ocasions solemnes. Els lleons ho han impedit. L'ampliació s'havia de fer per la part del zoològic i l'Ajuntament de Barcelona, que n'és el propietari, s'ha repensat el projecte de traslladar-lo a un altre lloc.

He vingut al Parlament perquè Ernest Benach m'ha convidat a visitar-lo. Passem per sales i despatxos, pugem i baixem escales, saludem gent que treballa en qüestions legals o lingüístiques –el Parlament de Catalunya ha de produir textos impecables–, prenem un cafetó al bar i, quan ja anem cap a la porta, ens aturem davant un moble de fusta ple d'armariets quadrats tancats amb clau. Tothom que algun cop ha entrat al Parlament ha vist aquest moble. «Saps què és?», em pregunta el president. Sempre m'havia pensat que era un conjunt de bústies, el lloc on cada diputat rebia el correu. Benach crida un uixer i li fa obrir un armariet. És buit. «Era el lloc on els diputats desaven el barret.» Es refereix als diputats de l'època embarretada de Macià i Companys. Em faig el graciós: «Una casa de barrets.» «No t'ho hauria d'haver ensenyat.» Ni jo hauria d'haver fet un acudit d'idiota. En l'actualitat alguns diputats fan servir els armariets per dipositar el casc de la moto.

Surto de la visita no gaire satisfet. He vist l'edifici però m'he acostat poc a Ernest Benach. Entre jo que no he preguntat el que havia de preguntar-li i ell que és de mena tímid i que avui semblava tenir el cap en un altre lloc, l'aproximació intel·lectual no ha estat possible. L'actual president de la cambra catalana és un home que m'interessa. Quan fa set anys va començar a exercir les funcions semblava un jovenet inexpert, tot i que s'havia format al costat de Joan Rigol, el seu antecessor. Des de llavors se'l veu un home madurat que pensa, reflexiona i fins i tot pateix. Em recorda Federico Mayor Zaragoza, que va tornar transformat de la seva presidència a la Unesco. Quan s'ha vist de primera mà la fam dels nens del món no pots ser mai més el mateix. ¿Què pensa, què reflexiona Benach des del lloc de privilegi que li permet veure la política i els polítics de cara? ¿Què el fa patir, més enllà de l'ampliació del Parlament pel cantó dels lleons que badallen?

Li atrapo les inquietuds en una conferència que fa a Mataró sobre els valors en la política. L'acte s'inscriu en un cicle que parla d'això, dels valors, pel qual han passat fins ara polítics, pensadors, periodistes... Cada sessió ha fet ple. Atenció perquè en aquest país alguna cosa es belluga. Un cert sentit de l'espiritualitat, de la transcendència i de l'humanisme, torna. No dic que les misses s'hagin d'omplir, perquè parlo d'espiritualitat en sentit ampli, però la gent jove de missa que a Mataró i altres llocs organitzen actes sobre valors i reforçament moral veuen molt recompensats els seus esforços. Un dia en parlarem.

Benach disserta al costat de Francesc-Marc Àlvaro i Antoni GutiérrezRubí. Alt nivell. El president del Parlament defensa l'ofici de polític, tan noble i tan roí com qualsevol altre –«de xoriços n'hi ha arreu; de persones íntegres, també»–, i s'entreté una estona a parlar del projecte de nova llei electoral que tots els polítics diuen voler i que cap no sembla disposat a tirar endavant. Benach lamenta la poca disposició, i quan sembla que el seu lament i el seu discurs són estrictament polítics els gira cap a una altra dimensió. Catalunya ha de tenir una nova llei electoral no només per qüestions de representativitat i pesos i mesures, sinó per la tan desitjada i per tothom esgrimida proximitat dels polítics als ciutadans i viceversa. Una proximitat que no ha de servir principalment perquè el ciutadà demani al polític que li arregli el brollador del parc, sinó que fonamentalment ha de servir per incentivar la relació humana en un ofici, la política, que tot i tothom engloba. La relació ha d'afavorir la feina ben feta, l'honradesa, la lleialtat, el servei conjunt al país, el patriotisme. La llei i la política com a eines de generar valors i regenerar els homes.

(P.D. Divendres es va saber que els partits no s'han posat d'acord i no hi haurà nova llei electoral. I els lleons anar badallant a la gàbia).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.