Pablo Lee i Leticia Hsing

RESTAURADORS FIGUERENCS D'ORIGEN XINÈS

«Si dediques tota la vida a fer una sola cosa, l'has de fer bé per força»

Els propietaris del primer restaurant xinès que hi ha va haver a les comarques gironines expliquen les dificultats que van tenir quan van arribar a Catalunya, i com la paciència i la perseverança han estat les claus de l'èxit que han tingut

Pablo Lee Chiang, va néixer l'any 1942 a la península xinesa de Shantung, coneguda perquè també hi va néixer Confuci. Desprès d'estudiar periodisme a Formosa (Taiwan) es va traslladar el 1966 a Madrid, on es va doctorar en filosofia i lletres. Allà va conèixer a Leticia Hsing, la seva esposa, que també va estudiar filosofia i lletres. Acabats els estudis, van venir tots dos a Catalunya i finalment es van instal·lar a Figueres, on van tenir dos fill: en Dídac i en Simó. En el seu restaurant de Figueres, el Chang Hai, els Lee hi van organitzar la primera trobada de famílies catalanes que havien adoptat fills d'origen xinès.
Les receptes
Al llarg dels anys hem elaborat un llibre de receptes xineses molt detallat i molt ampli, que és la base del nostre èxit
Els pioners
L'any 1974 no hi havia cap altre restaurant xinès.Vam ser el primer restaurant xinès de la demarcació de Girona
La XINA
Ara, quan anem a la Xina, per a la gent d'allà som només uns forasters que parlem xinès
La família
Abans em coneixien com en Pablo del xinès de Figueres; ara sóc el pare de Didac Lee
Els plats
Oferim plats inventats per nosaltres que la resta de restaurants xinesos ens copien

El restaurant xinès de Figueres Shang Hai, és una institució, i no només perquè fa 37 anys que funciona ininterrompudament, sinó pel saber fer dels propietaris Pablo Lee Chiang i la seva esposa Letíca Hsing, un matrimoni xinès que va arribar el 1973 a Figueres pe viure-hi temporalment i tornar després a Taiwan, però van fer arrels a l'Empordà on s'han convertit en una família molt coneguda i respectada.

– Tothom el coneix com a restaurador però Pablo Lee, en realitat, és periodista?
–«Vaig estudiar periodisme a Taiwan, abans d'arribar a l'Estat espanyol. Després, el 1967, a Madrid, vaig estudiar ciències socials.».
–I què tenen a veure el periodisme i les ciències socials amb els fogons d'un restaurant?
–«Quan la Leticia i jo vam acabar els estudis a Madrid pensàvem tornar a Taiwan, però no teníem gaires diners i va sorgir l'oportunitat de venir una temporada a Figueres. Érem joves i créiem que treballant dos anys podríem fer prou diners per tornar a Taiwan.»
–Així que el 1973 van començar aquesta aventura com una cosa temporal, i després el Shang Hai s'ha convertit en un dels millors restaurant xinesos de Catalunya. Com es fa això?
–«Inicialment la idea d'un restaurant xinès a Figueres no va ser pas nostra, sinó d'un holandès i de Josep Maria Font de l'hotel Monterrey de Roses. Van obrir el local amb un cuiner vietnamita, però la cosa no els va funcionar i van haver de tancar al cap de pocs dies.»
– I aleshores és quan arriben a Figueres en Pablo i la Leticia?
– «Vam venir per provar. El primer any no vam guanyar res, a partir del segon la cosa ja va anar millor.»
–I la primera clientela?
–«En aquella època els únics clients que venien eren turistes francesos, alemanys, holandesos i molt pocs catalans. Va costar molt tenir clientela del país. Avui, al cap dels anys, el 95% dels nostres clients són catalans.»
–I qui cuinava?
–«El primer i segon any que vam agafar el restaurant, jo em vaig posar a la cuina.»
–Com en va aprendre?
–«Inicialment teníem un cuiner que venia d'Alemanya. Era un gran cuiner. És va quedar poc temps, uns mesos, però el temps suficient perquè jo n'aprengués. Després em vaig quedar tot sol a la cuina, i em vaig haver d'espavilar amb el que havia après i el que sabia de casa sobre cuina xinesa. Cuinava per poca gent, aleshores era un restaurant molt petit. Després, quan vam ampliar, vam buscar cuiners xinesos i jo vaig tenir cura de la sala.»
–Però el Shang Hai té un toc especial que no trobes en cap altre restaurant xinès. Com s'aconsegueix?
–«Tots els cuiners que hem tingut s'han hagut d'adaptar al nostre sistema i la nostra cuina. Al llarg dels anys hem elaborat un llibre de receptes molt detallat i molt ampli, que és la base del nostre èxit. Això no s'improvisa. S'han de fer moltes proves i canvis fins que no decideixes posar un plat nou a la carta. Ara traurem plats nous.»
–Però no tot ha estat el restaurant, també han fet altres feines?
–«Quan érem a Madrid la Letícia treballava a Ràdio Joventut d'Espanya en el programa La Xina lliure. Un cop vam arribar a l'Empordà, la van venir a buscar perquè fes un programa de ràdio, però va dir que no, perquè havíem d'esmerçar totes les nostres forces a posar en marxa el restaurant.»
–En Pablo també va treballar de periodista. No ha tingut mai la idea de tornar al món dels mitjans de comunicació. No s'han penedit d'haver optat per aquest canvi de vida?
– «No hi hem pensat mai més. És cert que a Madrid escrivia com a corresponsal del Diari de la Xina, un rotatiu de Taiwan. Aleshores em pagaven 10 dòlars per cada mil paraules, unes set-centes pessetes de l'època, que ja eren diners. A Madrid ens movíem en un ambient cultural, teníem contactes i amics entre professors i en cercles universitaris i, de cop, ens vam trobar a Figueres, on havíem de discutir el preu de la carn, el peix i les verdures amb els proveïdors. Va ser un canvi molt sobtat. Però des del primer moment vam posar tota l'atenció i la força en el restaurant.»
–No han mirat mai enrere?
–«Un cop ens vam ficar de ple en el negoci del restaurant, ja no vam mirar enrere.»
–Un restaurat xinès a l'Empordà, a principis dels any 70, era una cosa exòtica?
–«L'any 1974 no n'hi havia cap altre. Vam ser el primer restaurant xinès de la demarcació. A Barcelona sí que n'hi havia, però aquí no. Després també vam posar un restaurant a Roses, el Formosa, i un altra a Santa Margarida. I, ja cap als anys 90, en vam posar un altre a Figueres, el Mandarín. Després, com que els fills no han continuat el negoci, ens faltava personal. Vam deixar la resta de locals i la dona, el meu germà Fermí i jo ens hem quedat amb aquest únic restaurant. D'aquesta manera podem cuidar tots els detalls.»
–No es pensen jubilar mai?
– «Actualment el meu germà és qui porta el restaurant, encara que nosaltres no ho l'hem deixat del tot, perquè encara hi venim cada dia per atendre i, si més no, donar conversa als clients de tota la vida. A més, en Fermí, ja es va formar per treballar en la restauració, es va graduar a l'Escola d'Hoteleria de Girona. A mi, si ara em preguntes el que val un quilo de carn, no ho sé.»
–Entenc que continuen funcionant com un negoci familiar?
–«Al principi érem un cuiner, la meva dona i jo. Ara en total som quinze.»
–El fet que els fills no hagin continuat amb el negoci, ha estat un problema per a vostès?
–«En un primer moment semblava que sí, però un cop decidit que amb un restaurant ja en teníem prou, no passa res. La nostra feina és molt lligada, sempre estàs treballant, no tens caps de setmana ni festius ni Cap d'Any. I entenem que els fills no hagin volgut continuar. S'ha de mirar aquesta professió des d'un altra punt de vista. Per exemple, si un cap de setmana tu et quedes al restaurant i ho prepares tot, la gent conversa amb nosaltres, i ja ens ho hem agafat com una festa familiar. Ara, que ja som grans i ens ho passem bé aquí, és molt agradable.»
–El que hauran aprés dels pares és aquest esperit emprenedor per tirar endavant un projecte?
–«Al llarg d'aquests anys els nostres fills han vist com treballàvem cada dia i els caps de setmana. Aquest és l'exemple que els hem donat. Els nois, quan estudiaven, ajudaven els caps de setmana i quan feia falta. Després, ells ja tenen la seva vida i ja no vénen al restaurant. En aquest negoci familiar, si tota la nostra vida ens dediquem a fer una sola cosa ho hem de fer bé, i això és el que hem ensenyat als nostres fills.»
–Parlant dels seus fills, qui és més conegut i més popular Pablo o Dídac Lee?
–«Ja ens està guanyant. Ell es mou en un àmbit més gran, nosaltres som molt coneguts però només en l'àmbit local. Abans, quan sortíem tota la família, jo sempre havia de dir ‘mirin aquests són els mefills'. Ara la cosa ha canviat i, quan som en públic, ara són ells que diuen ‘aquests són els pares', i la gent que no ens coneix comenten: ‘mira els pares d'en Dídac Lee'.»
–M'han dit que el consistori de la ciutat li vol donar un premi?
–«Alguna cosa he sentit, però jo no sóc tant important.»
–L'han premiat alguna altra vegada?
– El1988 em van atorgar la Barretina d'or de la revista Hora nova, Tot un honor, sobretot perquè vam compartir el guardó d'aquell any amb l'Eduard Puig Vayreda, un gran enòleg i Jaume Subiròs, un gran restaurador.»
–Aquells anys a Figueres hi havia tres restaurants de referència l'Hotel Empordà, el Celler de la Teta de l'Hotel Duran i el Shang Hai.
–«Ara hi ha molta més competència. Som més senzills i humils, però ens agrada molt que s'hagin fixat en nosaltres.»
–Com ho fan per ser tant populars?
–«Cal ser espontani, conversar amb els clients i establir-hi llaços d'amistat. Aquí la gent ve pel menjar, però també per l'ambient, la conversa, el tracte. Ho cuidem molt tot, tots els detalls. Fem que el client es trobi com a casa seva, en família.»
–Vostès trenquen els esquemes que tenim d'un restaurant xines?
–«Oferim plats únics, inventats per nosaltres, que després la resta de restaurant xinesos ens han copiat. Som diferents i originals.»
–Com s'aconsegueix?
–«A força de cercar al mercat d'aquí i de fora matèries primeres, elaborar i fer moltes proves fins que trobes el punt just. Ens hi mirem molt.
–Sempre els han acceptat, mai han tingut problemes pel fet de ser estrangers?
–«Al principi ens va costar molt trobar professionals que volguessin treballar en les obres del nostre restaurant. No ens venia el lampista ni cap decorador. No volien venir al corriol de les Bruixes, que és on tenim el nostre local.»
–Viatgen sovint a la Xina?
– «Només com a turistes. Ara ens hi trobem estranys. Quan anem a la Xina, nosaltres som uns forasters que parlem xinès.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.