Debat d'altura al museu

És el divendres 19 de febrer. A primera hora del vespre plou a l'Espluga de Francolí. Al Museu de la Vida Rural d'aquesta vila, s'ha programat un debat que du per títol Cinema: ¿ficció o realitat? Hi participaran el productor Jaume Roures i el catedràtic d'història de la UB Andreu Mayayo. Roures arriba a tres quarts de set en punt (havia avisat que arribaria a tres quarts de set). Vesteix com l'hem vist vestir sempre: jersei informal i camisa a sota (de quadres: deu ser bona, però també podria no ser-ho). L'home més influent del país no es doblega a les servituds de l'etiqueta. Però és que és un home que va a la seva: té les idees clares i les exposa amb claredat, amb el conegut desmenjament del seu parlar que contrasta amb la frontalitat del que diu: «Aquí premiem les pel·lícules que no va a veure ningú.» Roures és així: s'ha compromès a xerrar en un museu de comarques, un museu renovat fa poc, d'ambició nacional. Abans, però, se li ha fet la visita: «Nosaltres també fem museus. I jo, que n'he vist arreu del món, us puc dir que aquest està molt bé.»

Un imagina el desplegament tentacular d'aquest nosaltres. Roures –el nostre Rupert Murdoch, com he llegit en algun paper virtual– és un home d'acció, però també un teòric dels mitjans. Fa molts anys que s'hi pela els dits (però no se'ls hi sol enganxar). Assegura que a l'escola s'ensenya als nens unes coses i que després el món va per una altra banda. Avui ha vingut a reflexionar sobre ficció i realitat, però apunta que també hi ha l'engany: «Tot allò que no és cert i que circula per la xarxa com si ho fos.» I llavors, ell, que ha produït pel·lícules de ficció i documentals; ell, que és persona bregada i rebregada, deixa caure la primera distinció suggestiva de la vetllada: «Els documentals expliquen la realitat. La ficció, la veritat.»

Andreu Mayayo és, com el seu company de taula, un excel·lent polemista. I, com Roures, una veu coneguda de les tertúlies i un articulista habitual (en això es distingeix de l'altre). Du una americana negra de tall rigorosament actual. Explica l'impacte que va tenir per a ell la pel·lícula Novecento i rememora les 170 cintes (entre pel·lícules de ficció i documentals) que va haver d'estudiar per elaborar la seva tesi. Professor amatent, sap que els seus alumnes posseeixen una cultura essencialment, si no exclusivament, audiovisual. «Avui dia, la veritat és als mitjans, no als llibres.» El cinema, explica, és una font epistemològica de coneixement. Avui es mira una pel·lícula, no es llegeix. «El que passa és que cal veure el cine amb ulleres de veure cine, no pas amb les de llegir.» Aquí ens proporciona alguns exemples: Ken Loach, posem per cas. «Tierra y libertad és una pel·lícula sobre la guerra d'Espanya... per als anglesos. Ni els uniformes ni les armes que fan servir els actors no es corresponen amb els que, en realitat, feien servir els milicians. La veracitat no era l'objectiu del director. L'emoció, sí. El cinema és música, són imatges que impacten. Emoció, en definitiva. A través de la ficció, però, arribem a la veritat.»