opinió
Massa evidència
De la mateixa manera que als anys seixanta es posà de moda començar les frases amb expressions cursis com «d'alguna manera», ara s'ha posat de moda l'expressió forana «a veure» i un ús abusiu de l'adjectiu «evident» i l'adverbi «evidentment»
Es pot dir que el nivell de rigor científic i cultural d'una persona està en relació inversament proporcional amb el nombre de vegades que diu «evidentment» quan parla
Al segle XVII sorgí la figura del gran filòsof i científic René Descartes, que basà el seu pensament en el concepte del dubte: res no és cert si no es pot demostrar que ho sigui. Dubtava bàsicament de tot, inclosa la naturalesa humana (existeixo perquè puc pensar). Rebutjava els conceptes dogmàtics, renegava de totes les evidències (veritats absolutes per elles mateixes) i trencà definitivament amb la filosofia escolàstica, en voga a tot Europa.
Òbviament, aquesta actitud el portà a la confrontació amb el cristianisme, en general, i amb el jesuïtisme, en particular.
De la mà del cartesianisme, el món passà d'una època a una altra; del medievalisme a l'esperit modern i al coneixement científic. De retruc, la medicina evolucionà cap al coneixement científic de la malaltia, amb la utilització racionalitzada i metòdica de la patologia anatomoclínica. Darrere quedava la medicina antiga i dogmàtica –retratada cruament per Molière–, que negava la circulació sanguínia i rebutjava els avenços científics, com la vacunació.
Als anys noranta del segle XX, als Estats Units d'Amèrica, apareix un moviment científic, en el camp de la medicina, que fa fortuna a tot el món i que va encara més enllà i sosté que no és lícit utilitzar cap recurs terapèutic (mental, físic, químic o quirúrgic) el grau de bondat i utilitat del qual no s'hagi demostrat prèviament i documentadament amb estudis i assaigs rigorosament científics. Aquest nou i revolucionari plantejament de la medicina i dels actes mèdics fou conegut amb el nom de evidence-based medicine; en català: medicina basada en proves.
Però, ai las!, algú va fer una mala traducció de l'anglès, confonent evidence (‘prova') amb evidency (‘evidència') i a les nostres latituds se'n va dir, erròniament, medicina basada en l'evidència, que literalment vol dir ‘medicina basada en veritats irrefutables que no cal demostrar', la qual cosa és un disbarat i un concepte anticientífic i, com remarcava al principi, anticartesià. Però, incomprensiblement, aquesta denominació també va fer fortuna entre nosaltres.
Però tot plegat, al capdavall, tan sols quedaria com una qüestió purament semàntica, si no fos perquè aquesta fal·lera evidencista, en el segle XXI, s'ha traslladat a tota la societat, al pensament i al llenguatge quotidians, en detriment de la nostra –cada cop més empobrida– llengua.
De la mateixa manera que als anys seixanta del segle anterior es posà de moda començar totes les frases amb les expressions cursis: d'alguna manera... o bé: una mica és com..., en el segle actual, s'ha posat de moda començar les respostes amb l'expressió forana a veure... i fer un ús abusiu de l'adjectiu evident i l'adverbi de manera evidentment. La majoria dels polítics, funcionaris, comentaristes esportius i entrevistats a la ràdio i la televisió, l'utilitzen repetidament (i, de vegades, incorrectament) en el seu discurs. Es pot dir que el nivell de rigor científic i cultural d'una persona està en relació inversament proporcional amb el nombre de vegades que diu evidentment quan parla, ja que la majoria de les proposicions i conceptes que algú pugui exposar són tributaris d'anàlisi i de demostració de la seva veracitat.
Això, naturalment, empobreix la llengua, en tant que relega molts sinònims i locucions que podrien dir el mateix amb més precisió i senzillesa.
