Manel Guitart, l'home

«Sóc home i res del que és humà no m'és aliè», deia el romà. I avui, després d'haver llegit aquest pensament mal aplicat a moltes situacions de caràcter social o polític, per fi trobo un narrador que em permet evocar la sentència sense haver d'entrar-la amb calçador. I per fi un llibre que ressegueix el contorn ètic d'aquella mimesi aristotèlica, un concepte que ens suggereix la representació dels actes i no pas dels homes. Ja em perdonaran l'expansió, però és que avui no em fa cap por semblar hiperbòlic. Els parlo del premi Recull 2009, titulat L'última carícia, Terenci (Proa), del camprodoní Manel Guitart. Quin plaer! I bé, també quina enveja! Que uns tinguin el do de fer rajar tanta prosa com els dóna la gana, serenament, a pressió constant, mentre als altres se'ns embussa a les canonades la poca que creem i sovint l'hàgim de treure perbocant-la! A quin déu protestar? Però a quin déu, també, agrair que hi hagi escriptors com aquest? Sisplau, creguin-me, encara que jo no sigui ni crític literari ni tan sols un bon lector. Llegeixin aquest llibre. Capbussin-se en unes narracions amarades d'intriga pura, que és aquella que no necessita repenjar-se en cap suspens ni desenllaç final sinó simplement en una successió d'esdeveniments arran de terra i que et van envolant fins quedar-t'hi ben penjat. La veritable tensió narrativa! Quin estil, quin escriptor! Però què té aquest Manel Guitart que volent ressaltar la figura del seu admirat Terenci Moix, sense proposar-s'ho acaba erigint-se ell mateix en el veritable personatge de la història, el de més relleu? Què té que, sense canviar de registre, és capaç de fer entrar en la categoria d'arquetip literari un personatge anònim del seu poble pirinenc? Màgia? Toc diví? Bé, potser sí, però sobretot humanitat, molta humanitat... Per això res del que narra no se'ns fa estrany ni aliè.