La dignitat de les paraules

Quan jo era estudiant, allà pels anys 50 del segle XX, hi havien pèrits, aparelladors, enginyers i arquitectes i, al sentir qualsevol d'aquests noms, tothom sabia perfectament quina carrera havia estudiat la persona que ostentava la categoria professional corresponent.

A començament del decenni dels seixanta, les nostres escoles industrials varen deixar de formar pèrits i varen començar a formar enginyers tècnics. ¿Hi ha denominació més absurda que la d'enginyer tècnic? ¿És que tal vegada hi han enginyers que no siguen tècnics?

Un enginyer és precisament això: un tècnic. Un enginyer no és un científic, ni un periodista, ni un esportista, ni un artista, ni un home de lletres. Pot ser alguna o vàries d'aquestes coses a més d'enginyer, però no és cap d'aquestes coses pel fet de ser enginyer. En aquella època els enginyers varen protestar per la nova denominació dels pèrits i va circular un acudit que deia que els capellans, a partir d'aquell moment, ja no es dirien més capellans, es dirien bisbes tècnics.

Però ni protestes ni acudits varen servir per a res: a partir de primeries de la dècada dels seixanta ja no va haver ningú que poguera aconseguir un títol de pèrit, s'havia d'obtenir necessàriament el d'enginyer tècnic. I no va parar ací la cosa, perquè el canvi de denominació també va acabar afectant els aparelladors, que varen passar a denominar-se arquitectes tècnics.

Jo, que he treballat durant 37 anys en una empresa de telecomunicacions, un bon dia em vaig quedar astorat quan vaig veure que s'havien canviat les denominacions de les categories laborals dels treballadors de l'empresa.

Els mecànics de tota la vida passaven a ser operadors auxiliars de planta interna, els zeladors eren, a partir d'aquell moment, operadors auxiliars de planta externa, els capatassos es convertien en encarregats de grup i a les conegudíssimes telefonistes de tota la vida els assignaven la denominació d'operadores de trànsit (de trànsit telefònic, naturalment). I així fins a completar totes les categories de l'empresa, que en són unes quantes desenes. No les consigne totes perquè la relació seria massa llarga i feixuga i ens avorriríem tots.

I aquesta febre de canviar els noms de sempre per altres noms o perífrasis més o menys complexes s'estén i arriba fins a les denominacions més insospitades. Els porters de les cases de veïns sempre han sigut això, porters. Doncs ara ja no, ara són empleats de finques urbanes. I si duen uniforme són conserges.

Ara ja no queden en les cases més porters que els automàtics. Els practicants i les infermeres varen passar a ser, primerament, auxiliars tècnics sanitaris i, més tard, diplomats universitaris en infermeria i donem gràcies que no hi haja hagut cap il·luminat que haja proposat que es diguen metges tècnics. Ja no hi han oficinistes ni dibuixants, com abans, ara hi han auxiliars administratius i dissenyadors gràfics.

Els directors de personal ara són directors de recursos humans i els delineants són tècnics de desenvolupament de projectes. Ja no queden botijosos ni cegos, ara tenim disfèmics i deficients visuals. Sempre hem parlat de carreteres principals i de carreteres secundàries, doncs pareix que ara hem de dir xarxa d'accessibilitat principal i xarxa de connectivitat complementària.

Els negres jo no són negres, ara són persones de color, d'on es deduïsc inequívocament que els que no som de raça negra som incolors. Potser fins i tot som invisibles i no ho sabíem. I a hores d'ara ja no queden ancians, ara només hi han persones de la tercera edat. En els anys 50, quan jo estudiava el batxillerat, una assignatura que podia cursar-se o no, segons ho decidira l'estudiant, s'anomenava, simplement, assignatura voluntària o assignatura optativa, ara diuen que és un crèdit de lliure elecció curricular.

Açò dels canvis no hi ha qui ho ature. Fins i tot a les prostitutes les anomenen ara treballadores de l'amor. Si, amb aquesta estranya perífrasi, pretenien dignificar-les crec, sincerament, que no ho han aconseguit gens.

Avui, a la porta dels centres docents públics en què es formen els xiquets valencians, podem llegir: «Col·legi públic d'Educació Infantil i Educació Primària». Alguns energúmens intransigents i d'esperit justicier s'han permés empastifar amb pintura negra alguns d'aquests cartells posant al damunt la paraula «colege». I fan açò, sense cap mena de dubte, perquè pensen que en valencià no es diu col·legi, es diu «colege». Però estan completament equivocats, perquè en valencià, aquests centres docents, no es diuen ni s'han dit mai de la vida ni col·legis ni «coleges», s'han dit sempre escoles.

La paraula escola és una de les més dignes i més belles de la nostra llengua. Sempre s'ha dit anar a escola. Aquesta és una locució molt antiga com ens ho demostra el fet que diem anar a escola i no anar a l'escola, de la mateixa manera que diem parar taula i no parar la taula. Les construccions sense article com ara anar a escola, parar taula, llevar taula, fugir d'estudi, anar a missa, anar a costura, anar a cama-coixa, anar en cama crua, seure a taula, servir taula, dinar en taula, estar en mans de metges, primavera d'hivern, primavera d'estiu, tornar paus, fer paus, quedar-se a fosques, partir palletes, caminar a palpes, a primeries, a darreries, a migjorn, a migdia, a mitjanit, de matí, de vesprada, de nit, d'estiu, d'hivern, posta de sol, eixida de sol, a poqueta nit, de totes maneres, passar per baix cameta, deixar baix taula, etc., són autèntiques relíquies de temps antics que hem conservat durant segles.

Ara, després d'haver-nos transmés la locució anar a escola de generació en generació durant anys i anys, ens permetem el luxe de llançar-la per la borda i substituir-la per l'expressió anar al cole, enormement allunyada de la idiosincràsia del nostre poble. ¿És pot dir alguna cosa més cursi i més coenta que anar al cole?

I a més de substituir el nom d'escola pel de col·legi públic d'educació infantil i educació primària, que ja són ganes de fer-ho llarg i complicat, a les guarderies les anomenen jardins d'infants, com si els xiquets foren plantes ornamentals.

Però no únicament hem condemnat a l'ostracisme les paraules escola i guarderia: també ho hem fet amb la paraula mestre, una de les més nobles de l'idioma. Quan algú té una autoritat indiscutible en una matèria diem que és un mestre en eixa matèria. A Elx es conserva i s'empra la dita ancestral «el temps ens farà mestres». Sempre hi han hagut mestres de ball, mestres d'esgrima, mestres de música. A determinats compositors notables els diem mestres i així parlem del mestre Serrano, del mestre Guerrero o del mestre Rodrigo. I fins i tot, a Jesús, els seus deixebles li deien mestre.

Doncs nosaltres, als mestres dels nostres xiquets, als mestres d'ensenyament primari, ja no els anomenem mestres, ara els diem professors amb l'afegitó corresponent que toque en cada moment: professor d'E.G.B., professor d'E.S.O., etc. Però açò ja està canviant també i ben prompte els direm docents, ensenyants, agents educatius o Déu sap què. Qualsevol cosa, excepte mestres, que és com el nostre poble els ha anomenats sempre.

¿Arribarà el dia que tindrem la valentia i l'honestedat de retornar a les nostres paraules la dignitat que els hem arrabassat? ¿Tornarem a tindre algun dia pèrits, aparelladors, delineants, mestres i escoles? Difícil ho veig, la veritat, però no impossible.