Els clots insalvables

No fa gaire, un corresponsal a l'Havana explicava l'estat de les vies de comunicació a Cuba i l'aventura que significava qualsevol desplaçament per carretera o ferrocarril. El deteriorament de les instal·lacions ha arribat al límit i, en les previsions de futur, la seva recuperació és quasi impossible. Els clots a les vies circulatòries no té arranjament possible i dels prop de trenta mil quilòmetres que sumen els paviments de circulació de tota l'illa el mateix govern reconeix que el setanta-cinc per cent es pot considerar entre regular i dolent. D'altra banda, el noranta-cinc per cent de les vies de tren necessiten ser reparades o substituïdes, igual que la meitat de les màquines i vagons en servei. Talment, conec la realitat de prop i qui ha circulat per la carretera, coneguda com autopista, que travessa l'illa de nord a sud, ha constatat aquesta realitat, de la mateixa manera que qui ha esperat hores i hores l'arribada d'un tren pot afirmar que el miracle no és pas que arribi a l'hora: el miracle és que arribi.

La situació cubana és asfixiant i el període especial en què entrà l'any 1992, com a manera de donar la volta a l'economia malmesa per la caiguda del bloc socialista, s'ha convertit en un període permanent, sense capacitat de retorn. El bloqueig més o menys existent, les desencertades polítiques agràries i industrials, l'adequació de la població a la cultura paternalista, la negació de la iniciativa privada i la implantació de l'economia de subsistència, on tothom inventa per tirar endavant al marge de sous i horaris establerts, tot ha anat creant clots en la carretera de la societat cubana, produint un deteriorament suficient per consolidar una situació irreversible.

En un estat de tal avaria social i econòmica, era normal que sorgissin polítiques alternatives, des de propostes de trencament fins a plataformes reformistes, totes basades en el concepte que el castrisme ha finit el seu cicle vital i que ara cal un canvi de rumb, basat en la llibertat i la democràcia, que permeti un nou impuls social. I, malgrat des del mateix inici de la revolució sempre han existit moviments opositors, els darrers anys les alternatives al castrisme semblen molt més argumentades i mostren un perfil democràtic. Però la vella guàrdia s'entesta a mantenir els seus principis inalterables, tancada a les casernes d'hivern i negant qualsevol legitimitat a qui demana algunes reformes.

Amb tot, és difícil mantenir el tancament ideològic quan, davant d'ell, es presenten propostes divergents ben argumentades i defensades des de la voluntat dialogant. Aleshores, o es baixa a l'arena de l'àgora o s'opta per la raó de la força. Error sobre error, el castrisme ha tancat files i ha fet pinya entorn de les veritats absolutes. Ha exigit el silenci absolut i, contra qui s'ha entestat a parlar, ha sistematitzat la repressió i l'acusació d'agents al servei de l'enemic extern. Els opositors han estat obligats a callar, des d'una incessant pressió de l'entorn fins a la detenció i condemna per delictes mai no gaire diàfans. Uns dos-cents presos polítics han estat reconeguts com a tals per les institucions humanitàries internacionals, molts d'ells amb el qualificatiu de presos de consciència.

De tots els detinguts a causa de discrepància política, és bàsica la detenció del Grup dels 75, segons el grup de setanta-cinc intel·lectuals detinguts a la primavera del 2003 i condemnats a llargs períodes de presó per la suposada acció d'espionatge a favor del dimoni nord-americà. Sense formar part del grup, en aquella acció fou detingut Orlando Zapata, un paleta d'Holguín, acusat de desafecció al règim. Condemnat a 3 anys, la condemna augmentà a 36 anys en diversos judicis, fets per suposades actuacions delictives dins la presó. Víctima de maltractaments, dels quals no fou aliena la qüestió racial, Zapata decidí fer vaga de fam, una actitud que l'ha portat, vuitanta-cinc dies després, a la mort. En la llarga carretera que travessa l'illa ja no és possible un altre clot. Malgrat els silencis interessats d'una part de l'Amèrica Llatina o d'associacions esquerranoses d'amistat a no sé quina utopia, la tràgica mort de l'opositor Orlando Zapata pot marcar un punt sense retorn, on la tossuderia castrista ha comès l'error de donar un màrtir als opositors. Caducada la revolució que ens féu tangibles els cants de llibertat i les banderes al vent, els clavells del canvi només acompanyen una tomba al cementiri de Banes, prop de Camagüey.