Quan el telefilm és incapaç de sorprendre

Fa poques setmanes, en una entrevista, el director de teatre Àlex Rigola explicava què és el que quedava després d'haver dedicat prop de quaranta hores a la lectura dels tres volums de la saga Millennium, i arribava a la conclusió que per entretenir-se i perdre el temps era millor veure una pel·lícula. Particularment haig de confessar que he passat set hores i mitja amb el relat de Stieg Larsson i que, en lloc d'endinsar-me en la seva lectura, m'he capficat en les pel·lícules, i des de la meva posició profana, tot plegat m'ha deixat fred. D'entrada, els tres capítols de la saga són allò que abans es considerava despectivament com un telefilm. Avui, tots sabem que quan parlem de telefilms estem parlant d'altres coses perquè molts són millors que la majoria de pel·lícules de la cartellera. En la vella terminologia, un telefilm és una obra planera, rodada mecànicament, pendent només de l'eficàcia de la trama i que és incapaç de despuntar en cap moment. En la trilogia Millennium, la sensació que s'acaba donant és de buidor, de pèrdua absoluta de temps, sobretot si tenim en compte que des del primer capítol fins al tercer hi ha un pendent d'interès que va baixant, fet que els lectors de la novel·la neguen perquè afirmen que malgrat que Lisbeth Salander estigui mitja novel·la fora de circulació, la trama agafa una dimensió política.

El principal error de Daniel Alfredson, que és l'artesà suec que signa els dos darrers capítols, rau en la forma planera, sense sobreentesos, ni mitges intencions com tot plegat està filmat. En un moment antològic de Millennium 3, La reina en el palau dels corrents d'aire, quan els alts estaments de la societat política sueca es mostren desesperats per les circumstàncies, contracten dos pistolers d'origen serbi, que al final no acaben resolent les coses. El director aprofita la circumstància per mostrar un rudimentari muntatge paral·lel en què mostra els hipotètics dolents lamentant-se com criatures perquè tot els surt malament. En totes les grans pel·lícules d'aventures, els dolents mai es lamenten, sempre persisteixen, no defalleixen fins al final. A Millennium 3, però, tot resulta previsible. En el judici final no hi ha massa sorpreses que no hagin estat anunciades i tot indica que l'hipotètic germà assassí de Lisbeth Salander apareixerà en els moments finals, quan tot hagi tornat a la calma. Mentre que en la primera part hi havia una trama que parlava de la persistència del nazisme en la societat del benestar i un personatge com Lisbeth Salander, capaç de trencar les normes d'allò políticament correcte, en el tercer capítol no hi ha res d'això. La denúncia política és imprecisa i encara que la Salander es disfressi de punkie, és incapaç de sorprendre'ns.