Sobre la paraula «renyó»

Anomenem «renyó» a cadascun dels dos òrgans glandulars, de forma arquejada, situats a banda i banda de les vèrtebres lumbars del cos dels éssers humans i de molts animals, que estan destinats a produir i secretar l'orina.

La forma renyó —amb «e»— és la que usem i hem usat sempre al llarg del temps la immensa majoria de valencians. És la que empraven el nostres clàssics —l'he trobada, per exemple, en Jaume Roig, Francesc Eiximenis, Jaume Gassull i Joan Roís de Corella— i és també la que usen la majoria dels escriptors actuals —l'he trobada en texts d'Enric Valor, Encarna Sant-Celoni, Francesc Viadel, Isabel-Clara Simó i Joan Francesc Mira—.

Joaquim Martí Mestre inclou la paraula renyó en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) en l'accepció 'herència, bens heretats, benefici econòmic'. En la mateixa entrada arreplega també les locucions costar un renyó 'costar molts diners, costar molt car' i gastar un renyó 'gastar molts diners'. També té l'entrada renyonet amb el significat de 'raconet, estalvis'.

Enric Valor en els vocabularis que inclou en les darreres pàgines del Curso medio de gramática catalana referida especialment al País Valenciano, escriu: «el renyó, el riñón». Veiem que l'única equivalència que dona per a la paraula castellana riñón és renyó.

Antoni Ferrando en La llengua als mitjans de comunicació escriu: «En els dobles redó / rodó, fenoll / fonoll, renyó / ronyó, restoll / rostoll, admesos per la normativa, és preferible la primera variant

En el llibre Criteris lingüístics per als usos institucionals de les universitats valencianes escrit pels serveis lingüístics de les universitats valencianes diu: «Paral·lelament a l'apartat anterior, hi ha una sèrie de paraules que presenten alternança de e i o en el radical. En un model estàndard valencià són preferibles les formes amb e (també en els derivats). Convé usar fenoll, redó, arredonir, renyó, restoll, en lloc de fonoll, rodó, arrodonir, ronyó, rostoll.»

Antoni Ferrando en el llibre Consciència idiomàtica i nacional dels valencians escriu: «[...] i, en general, en tots els textos valencians posteriors al 1460, és la relativa freqüència amb què hi apareixen. Entre ells podem esmentar: [...] El manteniment de la e etimològica en mots com fenoll, renyó, redó, genoll, que en el català oriental ha sofert un procés d'assimilació vocàlica: fonoll, ronyó, rodó, jonoll (aquest dialectalment).»

En el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996), en l'entrada renyó trobem: «fer-se un renyó d'or fig. Enriquir-se». Vull aclarir que jo sempre he sentit dir fer-se el renyó d'or i mai fer-se un renyó d'or, de la mateixa manera que sempre he sentit dir tindre el renyó cobert i mai tindre un renyó cobert. És veritat que, com les persones tenim dos renyons, seria més lògic que en eixes expressions diguérem els renyons o un renyó en lloc de dir el renyó, però les parèmies populars no tenen sempre la forma més lògica possible i hem d'acceptar-les com són, com les ha creades l'enginy del nostre poble.

Una cosa francament sorprenent que he observat en el valencià de Canal 9 és que usen sistemàticament ronyó en lloc de renyó. Aquest vocable té dues variants formals: renyó —que és la que usem els valencians— i ronyó —que és la que majoritàriament s'usa a Catalunya i Mallorca, malgrat que a l'oest de Catalunya i a l'est de Mallorca també fan servir renyó—. La forma renyó, que és l'etimològica i la que empraven els nostres clàssics, es pronuncia de tres maneres diferents, segons llocs: renyó, ranyó (com pronunciar tarròs en lloc de terròs o sancer en lloc de sencer) i rinyó (com pronunciar gineral en lloc de general o ginoll en lloc de genoll). La variant formal ronyó s'ha originat per una assimilació vocàlica regressiva (com els que diuen xocotet en lloc de xicotet, jonoll en lloc de genoll o moló en lloc de meló). Segons l'Atles del domini lingüístic català de Joan Veny i Lídia Pons la variant ronyó només es diu, en terres valencianes, en les poblacions de Tàrbena i L'Alqueria de la Comtessa i segons el Diccionari Català-Valencià-Balear en les poblacions de Sueca, Ador i Sanet. Si la immensa majoria dels valencians diem renyó —i també renyonada, renyonera, desrenyonat, desrenyonar-se, etc.—, no puc entendre quin interés tenen els responsables de Canal 9 en embotir-nos a la força la forma ronyó. ¿Què volen, que els teleespectadors pensem que parlem malament, que el nostre valencià heretat per tradició oral és un valencià incorrecte? ¿Tenen interés en fer-nos perdre l' autoestima? Els responsables de RTVV haurien de meditar molt seriosament sobre el model lingüístic que usa la televisió. Si la majoria de teleespectadors no s'hi senten identificats, farà més mal que un pedregada en sec.