Orígens i identitat

En una temporada en que Lluís Gavaldà s'ha descobert com a cantant en solitari, el seu company de grup també ha acabat d'aprofundir en el seu projecte Refugi, encara que en aquest cas ja té tres anys de rodatge per escenaris, mercats i instituts. Sí, instituts de secundària ja que Refugi és també un projecte «didàctic, educatiu i litúrgic», com el va definir divendres al Zorrilla de Badalona.

Un homenatge a la cançó que ha coincidit amb seu cinquantè aniversari, celebrat l'any passat i coincidint amb un parell d'espectacles similars en el concepte però perfectament complementaris. Si Carles Belda i Sílvia Ricard incideixen en el caràcter popular i Marc Parrot ho fa en els moments clau, Joan Reig, en canvi, prefereix buscar les tornades perdudes, aquelles cares B d'antics singles de vinil ja desgastats. Com canta Raimon a Jo vinc d'un silenci: «Qui perd els orígens perd l'identitat.» Per això ha agafat aquest repertori, l'ha despullat i li ha posat Vestits nous, tal com es diu el primer disc de Refugi. I ho ha fet amb uns arranjaments jazzístics i acompanyat per Albert Vila (Dijous Paella) amb el contrabaix, el veterà Pep Solà amb la bateria i Joan-Pau Chaves (Els Pets) amb el piano. Per a la posada de llarg d'aquests Vestits nous, Refugi va disposar de la col·laboració d'alguns dels creadors d'aquestes cançons gravades a la memòria. Amb Isidor Marí van recordar Flors de baladre, d'UC; Joan Isaac va rememorar Però prefereixo els teus ulls; per a l'himne pop primerenc d'El noi dels cabells llargs (Els Tres Tambors) va tenir la col·laboració de Jordi Batiste; a Com hauria estat bell, de Coses, van sonar la guitarra i la veu de Jordi Fàbregas, i finalment Pau Riba va reivindicar l'autoria d'Es fa llarg esperar. Lluny de ser un acte reivindicatiu, tot el concert va ser un espectacle amb el més pur respecte a les creacions, i durant les dues hores llargues de concert van sonar també composicions de Serrat (Quasi una dona), Guillem d'Efak (Dissabte), Toti Soler (Em dius que el nostre amor), el sempre reivindicable Ovidi Montllor (M'aclame a tu), Sisa (A sota l'alzina), Lluís Llach (Si arribeu) o Raimon per partida doble per obrir i tancat el concert (Jo vinc d'un silenci i Al vent), tot ben explicat amb un esperit didàctic i còmplice per un Joan Reig que deixa les baquetes per mostrar-se com un cantant versàtil de gola profunda. «La memòria és aquell calaix on guardem el que més ens ha agradat, siguin els vells Madelman, les cançons i les melodies», i amb Refugi va aconseguir destapar aquest pot ple d'essències.