XUAN BELLO

ESCRIPTOR ASTURIÀ

«Un espanyol no és del tot culte fins que no llegeix almenys en català»

Nascut el 1965 a Paniceiros (Tineo, Astúries), és un dels escriptors actuals en asturià més destacats. Poeta, assagista i novel·lista, ferm defensor de la cultura del seu poble i apassionat de la literatura universal, treballa com a periodista i ha escrit un gran nombre de llibres en llengua asturiana.
Com viu aquest segon llibre seu traduït al català?
–«Em fa molta il·lusió veure els meus textos escrits en la meva humil llengua asturiana i després traduïts a altres llengües, però sobretot al català. Em sembla que hi ha uns camins secrets, encara per descobrir, entre Astúries i Catalunya.»
–Què hi podem trobar, a La neu i altres complements circumstancials?
–«Hi ha de tot. M'agraden molt els llibres que són com almanacs, que són un mostrador, aquests mostradors desordenats dels pobles, que juntament amb una aixada apareix un llibre de cant o un sac de farina i a la vegada un joguet d'un nen. En aquest llibre hi ha assajos, contes, poemes, reflexions diarístiques, elegies... M'agrada la literatura confident, que parla intel·ligentment al lector. Aquí hi ha moltes coses importants, l'amor per la literatura, l'amor per la meva llengua, el sentiment del paisatge, la sensació que tinc que, segons vaig coneixent el món, vaig descobrint ambaixades de la meva pàtria en aquest món tan ampli.»
–Aquí l'univers asturià també té tanta força?
–«També hi apareix, però amb una intensitat diferent. No reflexiono tant sobre la meva infància. Història universal de Paniceiros era una espècie d'assaig sobre la infància. Segons va passant el temps, ens adonem que som en part invenció, que ens hem de construir, perquè la memòria és un treball de creació. La nostra memòria és selectiva, si ho recordéssim tot seríem uns...»
–Monstres?
–«Sí, monstres, i pesaria tant el nostre ser, que no seríem. L'oblit també és necessari. Aquests textos són més immediats, parlen més del present, i no hi ha tant d'exercici de memòria. Són textos escrits més a prop de la trinxera. La possible idealització que hi ha a Història universal de Paniceiros no hi és tan present.»
–El sobta, la bona recepció que té a Catalunya?
–«Catalunya és molt generosa i està molt atenta al que succeeix a fora. I a fora també hi som els asturians. Sí que adverteixo que hi ha una literatura perifèrica que m'interessa molt. Diguem que les coses passen abans a la perifèria. I les coses que tenen pes acaben succeint també al centre. Em fa la impressió que a Barcelona, com a perifèria que és, com a perifèria que es va convertir tantes vegades en centre, hi ha una certa sensibilitat per captar altres veus i altres àmbits.»
–És difícil escriure en asturià?
–«Molt difícil. L'asturià té una desprotecció jurídica notòria, que no està d'acord amb la sensibilitat ecolingüística dels nostres temps. Simplement s'està deixant morir una llengua, i, conscientment, la mort ni tan sols és assistida. Hi ha polítics que optarien per l'eutanàsia radical, si poguessin. En aquests moments hi ha escriptors asturians molt bons, Pablo Antón Marín Estrada, Emilio Rodríguez Cueto, Antón García, Berta Piñán, Esther Prieto... Hi ha una densitat intel·lectual que jo no veig reflectida en la lleugeresa d'altres llocs.»
–Què li agrada de la literatura catalana?
–«M'agrada molt. Quan jo era adolescent, un dels meus autors de capçalera va ser Salvador Espriu. M'interessa molt Gabriel Ferrater, el Tirant lo blanc, Josep Pla, Gaziel, la poesia de Joan Vinyoli. Sóc un lector atent de la literatura catalana. Considero que un ibèric, un espanyol, no és del tot culte fins que no llegeix almenys en català. Un lector culte ibèric ha de llegir en català; i en castellà, i si pot, en portuguès, i si ja és molt culte, en asturià, també. Un lector culte no pot prescindir de la literatura catalana, perquè ha donat molt, ha aportat molt.»
–Com la veu, la nostra literatura?
–«Adverteixo amb una certa tristesa que la literatura catalana té un reflex menor en els mercats espanyols del que tenia fa vint o trenta. A Espanya existeix una histèria anticatalana difícil d'entendre, que té un focus molt definit, que és la Fundació FAES, del senyor Aznar. En part, el desinterès pot ser per això. Però també pot haver-hi, en el cas de les literatures petites, la temptació del numantinisme, d'erigir-se en Numància. I això té un risc de provincianització.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.