Les nostre lletres: motiu d'admiració entre el malestar de les parcialitats

Em cauen molt bé totes les persones que escriuen versos i narracions, sobretot els qui escriuen per a retrobar els sentits de l'origen, les raons de la proximitat, les sensacions de la natura, les idees del món i la riquesa heterogènia de la vida humana. I si damunt construeixen el seu discurs líric o relator, fent-se ressò de la fragilitat de tot plegat i al mateix temps deixant una llum d'esperança, aleshores podem sentir que estem a la vora d'obres que fan molta companyia, com volia el nostre Salvador Espriu.

Ens meravella tota la poesia ben escrita perquè és com un paradís d'ombres transparents, de petges sinceres, de càntics i de reflexions íntimes a on es reflecteix, com en un espill, l'oralitat espontània, la interacció dels diàlegs presencials i els ecos comunitaris de l'idioma. Hi ha treballs creatius dels nostres contemporanis actuals o remots que esdevenen un motiu d'admiració alliçonador, pel seu gran rendiment a l'hora de traure-li punta a la llengua catalana.

I és ben cert: unes bones dosis de poètica i de narratologia reactiven, intensifiquen, modulen: tensen l'arc de la performativitat, atemperen la qualitat de la mirada, li atorguen profunditat als anhels, fan que la satisfacció espiritual vinga al nostre encontre. Que curiós, quina paradoxa més fructífera: els grans poemes i els grans contes, encara que semblen enquimerats, farcits de fantasia metafòrica, esdevenen un camí rapidíssim per a practicar el realisme alternatiu, per a tindre els peus més aferrats a la terra.

També hi ha qui escriu versos i relats per a friccionar amb els seus adversaris reals o potencials, per a recuperar una «dignitat no-eclesiàstica» a través de la queixa funesta sobre la vessant deshumanitzada de la contemporaneïtat, per a formular opinions hipercrítiques sobre actituds i fets desviats d'un mínim ideal utòpic, elaborat a partir de la presumpció de la bondat universal del propi punt de vista: ¿no és massa presumir això? Hi ha des de la caricatura efectista fins la sàtira desfermada.

Però ja ho va dir George Steiner: les sàtires són massa «locals». I les caricatures són sempre parcials, fruit d'observacions gens equànimes que exageren i sobredimensionen els trets triats selectivament. Sembla que tota la vida de qualsevol personatge arquetípic, central o marginal es mou en els clarobscurs, en les coordenades de centenars o milers de matisos graduals.

Si hi ha un malestar empíric, fruit de la confrontació apressada d'expectatives divergents, que es vol reduir a través de la paraula que nega, ¿quines conseqüències tindrà l'altre malestar paral·lel representat artísticament a través de paraules tòxiques o desbasculades de mesquinesa moral? ¿no s'entrarà en «espirals d'enrocaments perceptius»? ¿no es dificultarà l'enteniment mutu? ¿no es desfibrarà -- més encara-- l'espai públic de la totalitat social a on competeixen àrduament tots els discursos literaris i socials? ¿no es caurà en jocs de suma-zero que bloquegen les possibilitats del progrés estètic, de l'acumulativitat en la història de la cultura i de la cooperació constructiva des del present?