Primera comunió

Que el respecte i la bona educació s'estan perdent, ho vaig poder comprovar fa uns dies en assistir a una primera comunió. En un primer moment, escèptic i descregut de mena com sóc, vaig pensar que allò que veia i escoltava era fruit d'una falsa percepció de la realitat. Però, tot era cert. Era cert que a l'església –durant la cerimònia– dominava el soroll i la conversa, que hi havia un parell de persones parlant amb el telèfon mòbil, que un noi que superava la vintena anava amb bermudes i sandàlies de bany o platja, que unes senyores o senyoretes lluïen vestits llargs i curts –amb alguns tatuatges al cos: vaig observar uns dibuixos geomètrics i un animal mitològic de l'Egipte de l'Imperi Antic– més propis del Liceu o d'un after de barri londinenc, que una mare i un fill menjaven patates fregides, que un pare retratava la seva filla –amb nina incorporada– dins el confessionari, que un nen jugava amb un camió tràiler vigilat de prop per la seva mare, que un nombre indeterminat de persones mastegaven xiclet, que alguna gent entrava i sortia allò que en diuen a discreció. I, com s'acostuma a dir, etcètera. Un últim detall –a més de la munió de fotògrafs aficionats que anaven amunt i avall molestant tothom– a prendre en consideració: en acabar de combregar els nens i nenes –el vestit d'almirall i princesa compartia estètica amb el de coll mao i el que podríem anomenar civil–, una quarta part dels assistents va decidir que la cerimònia ja s'estava acabant i que calia marxar –suposo– per no trobar-se cap embús a la sortida de l'església, fent camí cap al restaurant. I això van fer. Mentrestant, els nens i nenes deien «sant, sant és el Senyor». Suposo que deu ser cert si tenim en compte la infinita paciència que va tenir el Senyor –sobretot, el capellà oficiant i les monges organitzadores de la cerimònia– amb la parròquia d'aquell dia.