Pretorians i companyia

Els onze mil folis del sumari Pretòria estan resultant demolidors, abans fins i tot d'acabar-ne la lectura. Un munt de noms, massa noms, relacionats amb el món de la política, demostren que hi ha coses que fan olor de podrit quan l'entramat del poder és aclaparador i no es té l'agilitat d'obrir portes i finestres per airejar els despatxos oficials. La debilitat humana és un fet prou constatable i l'embriac del poder és molt possible, de tal manera que quan coincideixen les dues característiques es crea un còctel explosiu. Pretòria n'és un clar exemple.

De la mateixa manera que si passessin pels nostres ulls les imatges de la saga dels capos de Corleone, les trifulgues del cervell de la banda de malfactors, Lluís Garcia, i del seu braç executiu, Bartomeu Muñoz, han creat una teranyina d'imputats que fan que l'ombra sigui molt allargada. Talment, una barreja de noms lligats a sigles polítiques diverses, però ben col·locats en diversos òrgans de decisió i gestió, de tal manera que la cova d'Alí Babà era una minúcia al costat de la cort pretoriana. Els onze mil folis han posat en marxa el ventilador i, ara i aquí, és difícil intuir fins on arribaran els serrells de l'associació d'estafadors. A Luigi i El Niño cal afegir noms propis de pes –Alavedra, Prenafeta, Emili Mas...– però també regidors, gerents i càrrecs de confiança que presumptament han contribuït a la magnitud de la tragèdia, potser a canvi d'una vergonyant propina o d'uns simples cops a l'espatlla. I, en l'esquitxada general, alguns noms d'alcaldes poden sortir malparats.

Ho haig de dir. El cas Pretòria toca de ple el meu hàbitat immediat i alguns noms i llocs són comuns a la meva pròpia biografia. Algunes revelacions no m'han sorprès i altres m'han deixat astorat, fins en algunes en què la culpabilitat és més que dubtosa. Ras i curt: en diversos dels meus articles he posat l'alcalde de Sant Adrià de Besòs com a exemple de bona gestió, però la conversa telefònica de Jesús M. Canga amb Luigi, el dia 12 de març del 2009, reproduïda dimarts en aquest diari, és suficient per dubtar de la seva capacitat de continuar al capdavant de l'Ajuntament adrianenc. Potser només és una relliscada, però quan Canga demana a Luigi feina per a la seva dona, l'alcalde sabia amb qui parlava i ara no ho pot arreglar dient que García i Muñoz són dos pertorbats. Amb la que està caient, no hi ha espai per al dubte.

Encara, César Arrizabalaga, fins ara alcalde de Montcada i Reixac, sembla destinat a finir la carrera política. Els seus contactes amb Luigi i El Niño no seran gaire fàcils d'explicar. I el govern de Santa Coloma de Gramenet demanarà tota l'atenció, un consistori on l'alcaldessa Núria Parlón potser no acaba de saber quants esquelets hi ha als armaris de la casa consistorial, per la qual cosa haurà d'anar amb peus de plom per no caure en algun parany dels que farien molt mal a la seva incipient carrera política, més quan no hi són tots els que es culpa ni es culpa tots els que hi eren.

És veritat que tot el desenvolupament del cas Pretòria deixa clar que encara que la culpabilitat vagi per barris, el perfil de malfactor és independent del color polític, i al llistat de delinqüents es poden trobar gent amb carnets variats. Però tot volta entorn de la gestió de la cosa pública i de fets delictius dels quals es beneficien càrrecs electes i homes de teòrica confiança política. Total, un pèssim servei a la classe política, generalment molt més honrada i sacrificada que l'exdiputat García, l'exconseller Alavedra o l'exalcalde Muñoz. Els centenars d'homes i dones dedicats a la cosa pública, perdent hores, renunciant a festes i vida familiar, fins i tot moltes vegades perdent diners, no poden ser castigats per les males pràctiques de vils estafadors. El «tots són iguals» no és de calaix.

La realitat fa que les males pràctiques d'alguns castiguin tota la classe política i que els casos com Pretòria debilitin el sistema democràtic, de per si ja prou feble. En una situació de crisi com l'actual, és fàcil simplificar esquemes i, davant l'abús de poder, dubtar de la democràcia representativa o optar pel «ja s'ho faran». Però una democràcia afeblida pot ser molt més perillosa. Per això, cal anar a fons en tots els processos on s'endevinin corrupteles i jutjar amb duresa els culpables, fins i tot depurant aquells que, de bona fe, han caigut servilment a les urpes dels corruptes. La bona salut del sistema democràtic necessita una constant regeneració. Pretòria, a la fi, pot ser un exemple per mostrar que la política és una cosa seriosa que cal enfortir dia a dia.