plaça major
Catalans: tipologies
Les dels indiferents i aprofitats són les pitjors posicions per superar les actuals malures nacionals
A banda del tradicionalisme i de la política, pel que fa a Catalunya, els catalans es divideixen en creients, descreguts, indiferents i aprofitats. Actituds aquestes constants en el temps i comunes a totes les nacions, si bé a Catalunya, sense Estat que la vetlli, les proporcions en què es dóna cada grup són decisives per a l'afirmació nacional en cada circumstància històrica.
Dins del catalanisme, entre els creients hi trobem el Ferran Soldevila de la Història de Catalunya; el Francesc Pujols de la Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola; el Nicolau d'Olwer de Del patriotisme; el Delfí Abella d'El nostre caràcter; el Josep Ferrater Mora de Les formes de vida catalana; el Carles Cardó de la Història espiritual de les Espanyes; el Joan Vallès d'Elogi de Catalunya; el Josep Trueta de L'esperit de Catalunya, o el Jaume Vicens Vives de Notícia de Catalunya. Menys creients, però amb molta voluntat de regeneració, hi ha Valentí Almirall, que en el seu Lo catalanisme cridava a aturar el cofoisme patriòtic; Carles Pi i Sunyer, que a L'aptitud econòmica de Catalunya arribava a qualificar aquest cofoisme de decadent; o, encara avui, mossèn Josep Maria Ballarín, que a Història de quatre barres i quatre barruts diu que la grandesa catalana va acompanyada de les més incomprensibles misèries. Ballarín empelta, de fet, amb els grans descreguts, Josep Pla i Agustí Calvet Gaziel, cap dels quals reconegueren al poble català prou capacitat política per alliberar-se del jou espanyol. Per això, Pla dedicà el gros de la seva obra a reflectir el quefer dels catalans per millor deixar memòria del que creia condemnat a desaparèixer. Per la seva banda, Gaziel documentà vicis i demèrits nostrats, situant-los en la línia d'una inexorable i progressiva assimilació espanyola de Catalunya.
A hores d'ara, creients i descreguts ja són gairebé fora de l'imaginari públic, majoritàriament ocupat per indiferents i aprofitats, amb arrels catalanes i sense.
L'indiferent no té altre interès en Catalunya que la comoditat de viure-hi i treballar-hi, sense aportar-hi res de nou.
L'aprofitat viu de parlar de Catalunya, però no li interessa el més mínim, tret dels rèdits que en treu.
Són les pitjors posicions per superar les actuals malures nacionals, perquè es fonamenten en mentides de tota mena, provoquen general frustració, enverinen les conviccions dels creients, tergiversen el propòsit dels descreguts i donen raó als enemics del país.
