10 anys sense Maria Àngels Anglada

El 23 d'abril del 2009 va fer 10 anys que la ploma de Maria Àngels Anglada reposa. Sortosament, com diu l'Aram, els poetes duren per sempre, i els versos de l'escriptora sempre ens faran companyia a cada cruïlla del temps. Hem pujat fins a la Facultat de Lletres a participar en la lectura de textos de l'autora, bella iniciativa de la càtedra que porta el seu nom. Com podríem homenatjar millor un escriptor si no és llegint la seva obra? En acabat, la tarda convida a fer un volt per les Rambles i tafanejar a les atapeïdes parades de llibres. Quedo astorat: en una diada com aquesta, i en una ciutat orgullosa de tenir una càtedra de la seva universitat amb el nom de la Maria Àngels, esperava veure de lluny alguna fotografia immensa amb el seu rostre de mirada decidida presidint la fira. Però no. Res a la vista. La crisi, penso, ha fet que els llibreters minimitzessin costos. Però la sorpresa més gran encara està per venir: m'acosto a les parades més emblemàtiques de la cultura gironina, buscant obra angladiana. M'agradaria completar la meva biblioteca amb algun títol que em falta. Res. Ni un. Demano repetidament: «Què teniu de Maria Àngels Anglada?» Cares d'interrogant, mirades astorades, arronsaments d'espatlles. Només un llibreter m'admet la crítica. Els altres es justifiquen; potser ni saben qui és. No m'indigna: només m'entristeix. Una de les plomes més brillants de casa nostra, el dia del desè aniversari del seu traspàs, sembla desconeguda. No entraré ara en la polèmica fàcil dels anomenats escriptors mediàtics. A mi aquesta discussió no em fa ni fred ni calor: crec fermament que hi ha de haver lloc per a tothom. Al capdavall, segons sembla, qui mana és el comprador. Però si un 23 d'abril, a Girona, no es pot trobar un sol llibre d'Anglada a la Rambla, és que alguna cosa no acaba de funcionar. A algú li hauria –potser ens hauria– de caure la cara de vergonya.