La justícia i la meritocràcia

Una aposta ferma i decidida pel bon futbol és la millor justificació possible, però no és absoluta. Una aposta és una disposició tàctica, un sistema de joc definit, un pla que es traça amb tantes alternatives com s'és capaç... per allò de tenir arguments i poder respondre a qualsevol contingència. I aquesta aposta, des de temps immemorials, des que el futbol i l'esport existeixen, pot ser tan vistosa com no ser-ho.

Alguns dels que elogiaven la Grècia de Rehagel, campiona de l'Eurocopa el 2004, defenestren ara el Chelsea i la seva proposta futbolística. Possiblement, només es tracti de coherència, i aquella Grècia, com aquest Chelsea, entenen la victòria des de l'avarícia que, agradi o no agradi, és una manera de guanyar i sobretot (no ho oblidem) de contrarestar el millor dels rivals. Perquè els termes del futbol, i de l'esport, no són només estètics i brillants. Les armes, i les rèpliques, adquireixen múltiples formes, atenint les circumstàncies i l'adversari de cada lluita.

Potser més mèrits que el Chelsea en les últimes temporades no n'ha acumulat cap altre. Cinc semifinals en els darrers sis anys (i una sola final) és un bagatge tan frustrant com meritori. Perquè parlant de mèrits, el gran mèrit del Chelsea va ser desactivar la majoria de mèrits del Barça, mereixedor de la final per la trajectòria, no per l'eliminatòria, en què va ser menys Barça que mai en aquest curs. Un gol en dos partits, i un xut entre els tres pals en tot el duel de tornada és un balanç, com a mínim, discret. Però la fortuna, a voltes, existeix per compensar la feblesa d'un instant, d'un partit que no mereixia desvirtuar tota la feina d'una campanya. Els mèrits acumulats, que diuen. En la concreció de la semifinal, tanmateix, el Chelsea té raons per indignar-se per la seva sort, i queixar-se amargament de l'arbitratge, a pesar de l'expulsió injusta d'Abidal i el penal no xiulat a Henry en l'anada. En la tornada, els dos clars penals no sancionats ja quedaran en el record infaust dels blues, que van xutar més a porteria que el Barça, l'equip que més xuta. Els blues van tenir més ocasions que el Barça, l'equip que més en crea. Els blues, en definitiva, van desplegar amb més encert el seu pla, molt més que el seu el Barça, que mai no es va rendir. Segurament, aquest és el seu gran mèrit: no acovardir-se i ser fidel, fins a l'últim sospir, al seu estil de joc. Un estil que va trobar el premi d'una final, la final de les finals, la de la lliga de campions (el pròxim 27 de maig). Però no per això s'ha de passar per alt que un dia, a Londres, el Barça va tenir la fortuna a favor i, quan menys ho mereixia, va topar amb la justícia que, en ocasions, acudeix per deixar enrere la meritocràcia, aquella ciència no sempre justa que contraposa els mèrits de dos o més contendents. Els del Barça amb els del Chelsea, deixem-los en dubte seriós. Els del Barça amb el futbol són el premi a l'aposta pel joc de toc i de talent; de domini, valent i sincer. L'aposta que mereix, probablement, ser més enaltida que qualsevol altra. La que estarà a Roma per delectar els amants del futbol, aquells que celebrem que el projecte de Guardiola tingui l'oportunitat de doctorar-se amb títols.