El poder de les infraestructures

Germà Bel és ara mateix una de les cares més reconegudes en el debat de les infraestructures. Economista i exdiputat pel PSOE, ha centrat bona part de la seva recerca en l'impacte econòmic i la planificació de les infraestructures, i es va convertir en una de les veus del clam català a favor d'un nou model d'aeroports, el 2007. El seu últim llibre va molt més enllà, i fa un repàs històric que serveix per explicar per què la xarxa viària, ferroviària i aeroportuària de l'Estat espanyol avui és com és. Ahir el va presentar a Girona, on va omplir la sala d'actes de la Cambra de Comerç, acompanyat pel president, Domènec Espadalé, i Joan Pluma. Pluma havia estat convidat com a representant de la Diputació, abans que es conegués el seu fitxatge per Cultura. Per evitar males interpretacions, Pluma va voler deixar clar de bon principi que havia mantingut el compromís per la seva amistat amb Bel.

En tot cas, Espanya, capital París –editat en castellà per Destino, i que la Campana traurà en català els propers dies– és el títol que resumeix la tesi defensada per Bel: des del 1561, la política en infraestructures de l'Estat espanyol s'ha centrat a potenciar la centralitat de Madrid, per convertir-la en una capital a semblança del que és París a França.

Excel·lentment documentat, el treball –a mig camí entre la recerca i la divulgació– demostra com conscientment s'han deixat de banda les connexions perifèriques en les grans inversions públiques. Com s'han obviat els criteris comercials i de productivitat en favor d'una Espanya radial, que connectés Madrid amb la resta de grans ciutats. I com les obres més necessàries les ha hagut de desenvolupar la inversió privada. Per exemple, l'AP-7 o les primeres línies ferroviàries. A Madrid aquestes obres no eren rendibles perquè no hi havia activitat econòmica, i per això les assumia el poder central. La xarxa del TAV i el model aeroportuari són els dos grans exemples contemporanis que analitza Bel. Els criteris polítics, passant per sobre dels criteris econòmics. “Per això Espanya és un país de segona, conscientment, perquè s'ha prioritzat la unitat nacional”, concloïa Bel ahir en la presentació.

L'Estat espanyol, doncs, ha mantingut el mateix model en planificació d'obra pública els últims segles, amb dues excepcions: la Segona República i els inicis de la Transició, precisament quan el poder central era més feble. I Bel no espera cap canvi en aquest sentit: “Vull que el llibre pugui ser llegit a Espanya, perquè vegin el que estan fent, però no vull fer propostes, en part perquè el mateix sistema espanyol no vol alternatives”. Els sona el que està passant amb l'eix ferroviari mediterrani?