L'origen de la descaradura

Fa uns dies, comentant El nostre heroi Josep Pla, Manuel Cuyàs presentava als lectors d'aquest diari un grup d'escriptors que tindria Enric Vila com a paradigma. Una colla de «descarats», deia Cuyàs, que inclouria Bierge, Graupera, Sostres i un tal Amat. No és atzarós que al cap d'una setmana, a La Vanguardia, dos savis d'Esade –Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano– projectessin una mirada sobre els ciutadans d'aquest país que tenen entre 30 i 35 anys per esbossar des de la sociologia un interessant perfil generacional. Fa temps que l'acadèmia ha decidit que el mètode de les generacions és una pura bestiesa, però no és menys cert que comença a prendre la sensació que s'està gestant o s'està produint un relleu a la cultura catalana. De fet, El nostre heroi és també la interpretació del Montaigne de l'Empordà que els descarats necessiten; així l'han llegit Aira, Comes o Sinca. El diagnòstic del meu amic Vila, sempre pugnaç, és rotund. «La generació que puja promou actituds radicals i un desacomplexament potser excessiu. És la reacció a tants anys de peix bullit.» Deixem el peix per al final.

Un primera constatació sobre el present. Nous valors (no sempre descarats, però sí nous) s'han incorporat a la cultura. Ho han fet sense complexos, amb una formació de qualitat, estalviant-se el cataclisme de l'ESO (són fills del BUP) i havent trepitjat l'estranger. El català és la seva llengua, l'anglès no els sona a xinès, l'euro els iguala a francesos o alemanys i s'han airejat per una Europa de la qual se'n saben partícips gràcies al programa Erasmus o a les companyies de baix cost. Més que a la universitat, han ocupat posicions a la indústria. Són al cinema –les primeres promocions de l'escola ESCAC–, a l'edició –una Eugènia Broggi, un Ernest Folch, una Isabel Obiols– o a la música –els Manel, Roger Mas o Mishima–. També al periodisme. D'aquests darrers, els més combatius s'han format a la Ramon Llull, han llegit amb devoció l'articulisme de Francesc-Marc Álvaro (alguns també Sáez, altres també Puig) i gairebé tots s'han fet o s'estan fent un nom al món dels blocs i a la premsa digital.

Val la pena saber quin és l'origen de tanta descaradura, perquè políticament molts ho són. No hi ha una única explicació i els arguments se sobreposen els uns als altres. Hi ha causes clares (globalització, internet, bonança econòmica...) i d'altres que potser no ho són tant. Un factor clau, en tinguin consciència o no, és haver assistit a l'ensorrament del bloc soviètic. Això els va facilitar, des del primer moment, entendre el comunisme com un totalitarisme sense patir cap trauma ni haver de fer cap rectificació. També els va vacunar contra l'obsessió antiamericana i els va permetre prendre distància del patriciat intel·lectual d'esquerres que tan influent, per bé i per mal, ha estat a Catalunya des de mitjans dels seixanta. Quan els ha arribat l'hora de llegir premsa El País ja no ha estat el seu diari (han llegit poc Vázquez Montalbán, per exemple). El seu marc de lectura del món se l'han anant construint durant el quart de segle de TV3 (han crescut amb Bola de Drac, rient amb Mikimoto o cantant rock català).

I si diem TV3 hem de dir autonomia consolidada i, per tant, un model de país forjat en una determinada política: la del nacionalisme. Els descarats són la primera generació formada durant el període d'autonomia política més llarg que Catalunya ha viscut des del segle XVIII. Aviat és dit. L'autogovern, per a ells, no ha estat una conquesta sinó que l'han viscut, igual que la immersió lingüística, amb tota normalitat. La seva consciència històrica, en general, és minsa i per això, generalitzo, tenen una imatge maniquea del franquisme i deformada de la transició (l'excel·lent Anatomía de un instante de Cercas els descol·locarà). Han crescut convençuts, perquè així ha estat moltes vegades i així els ho han repetit, que l'Estat volia llimar l'autogovern. Només faltava que s'estrenessin a la vida pública durant el catastròfic procés estatutari, mentre aflorava l'espanyolisme més tronat.

La seva idea d'Espanya és filla d'aquest moment. Per això molts han decidit que d'Espanya, que han trepitjat poc, no en volen saber res o que, en tot cas, ja saben allò que els cal saber. Viuen el present i miren cap al futur. Aleshores, si tenen interès per la política, els néts de Jordi Pujol, potser ingènuament i il·lusòriament, segur que descaradament, diuen que de peix bullit ja n'hi ha prou. Ningú no ens ha dit mai que no.