«Des-caradura»

El dia 19 d'abril d'enguany l'amic Manuel Cuyàs va fer un retrat, a través d'aquest diari, d'una generació literària que batejava amb el nom de descarats. En Cuyàs aprofitava la sortida al mercat de l'excel·lent llibre El nostre heroi Josep Pla, d'Enric Vila, per parlar d'un grup de joves escriptors d'una generació «descarada, que planta cara i que de vegades es fa antipàtica perquè és petulant, egocèntrica i en alguns casos poc refinada i injusta, però que al contrari de la nostra, l'anterior, ha llençat moltes manies, complexos i autocensures a les escombraries». Es va estar molt de posar-m'hi a mi, i ho agraeixo: trobar-se barrejat de determinades maneres no deu agradar ni tan sols a la majoria dels de la llista. De vegades es pot confondre la petulància, l'egocentrisme i el poc refinament amb l'abús de la mentida, de la impostura i fins i tot del mal gust. És a dir, encara hi ha classes. I confiar «el futur» del país a segons quines actituds sembla suïcida, que consti com a humil aportació meva. A nivell ideològic, és una altra cosa. És d'això del que volia parlar en Manuel?

En Jordi Amat (amb qui per cert he compartit escola) fa poc replicava l'article tot explicant que aquesta descaradura prové d'una educació en democràcia i en nacionalisme (un apunt, Jordi: si li dius a en Vila que ha crescut llegint amb devoció els articles d'en Francesc-Marc Àlvaro, ja pots anar buscant refugi a Andorra). Bé: en Jordi Amat parla dels descarats en tercera persona, raó per la qual hem d'entendre que no se'n considera part. A més, dóna a entendre que la descaradura vol posar fi al peix bullit pel pujolisme precisament perquè n'han menjat des de petits, i de tan ben greixats ara en volen més. «Ningú no els ha dit mai que no», dictamina.

Bé: un cop ja dit que en Cuyàs barreja naps amb cols (els imparables també tenen postulats d'independentisme desacomplexat, i per això temo que la descaradura de què parla no té tant a veure amb la ideologia com amb la forma, l'esmolada de ploma com qui esmola un ganivet, cosa injusta per a molts dels enumerats), he de dir que el desacomplexament nacional és avui més un deure històric i moral que no pas un fruit de la bona alimentació que suggereix en Jordi Amat. La majoria d'escriptors d'aquesta generació, en efecte, no només són d'altíssima qualitat sinó que a més saben el que toca: i ara toca anar-hi. Construir la llibertat sense bromes. Espero que l'Amat s'hi sumi algun dia. Descarats sí: destructors i caradures, si us plau a banda.