Equilibris en temps de vaques magres

La necessitat del PSC de trobar una entesa amb els antics socis d'ERC ha desplaçat en alguns moments Iniciativa, que ha hagut de competir amb el creixent protagonisme dels republicans, una circumstància que no ha afavorit el successor d'Imma Mayol al capdavant d'Iniciativa, Ricard Gomà, que continua sent, d'entre els líders dels grups municipals, el gran desconegut pels ciutadans, almenys si ens guiem pels resultats dels dos baròmetres municipals que ha fet l'Ajuntament d'ençà que Gomà va agafar les regnes del grup d'ICV-EUiA. Gomà ha capitalitzat l'increment de l'esforç pressupostari en polítiques socials, el seu tema, però en alguns moments ha quedat eclipsat, no només per Portabella, sinó també per la seva predecessora, protagonista de dues de les polèmiques més comentades de l'any: la dels arbres de Nadal elèctrics i la de la gossera. Tot i que es podria interpretar que no li ha anat malament, al nou líder ecosocialista, quedar-se'n al marge, ja que de totes dues Mayol en va sortir escaldada. No tot, però, han estat males notícies per als ecosocialistes. La decisió d'Hereu de reformar la Diagonal comporta també assumir la reivindicació ecosocialista d'unir els tramvies per la característica avinguda. I, si algú trobava a faltar el cíclic desmarcatge d'ICV dels seus socis en algun tema de ciutat, com el mandat passat havia passat amb l'ordenança de civisme, per exemple, ja ha arribat. En forma de rebuig als estatuts del centre de la pau de Montjuïc per la presència del Ministeri de Defensa.

Jordi Portabella es va fer el dur en el seu primer any a l'oposició i després va acceptar convertir-se en la crossa dels seus antics socis des de fora del govern, però ja va advertir que al bipartit li tocaria negociar amb ell cada projecte, i això li permet obtenir una important quota de protagonisme, fins al punt de pactar l'escenificació de la presentació dels projectes. Un cop a la taula, de tant en tant completa l'estratègia d'ERC per demostrar que va per lliure i que també pot fer d'«oposició responsable». El més sorollós, el de la gossera, convertit en una pugna política que va recordar al bipartit que continua en minoria, i que encara cuejarà: Portabella adverteix que després de l'estiu insistirà a buscar un emplaçament alternatiu al del parc de l'Oreneta, ja descartat, i supedita a això el seu suport al pressupost de 2010. ERC ha participat en el disseny de l'ecobarri de Vallbona i en el del procés participatiu per la Diagonal, i ha impulsat diverses mesures anticrisi, com ara la gratuïtat de les activitats culturals, formatives i esportives dels equipaments municipals per als aturats. Algunes, però, sonen a brindis al sol, com ara demanar a la Generalitat un subsidi per als desocupats que hagin esgotat la prestació i facin cursos, o vincular els permisos per obrir una perruqueria al fet que el propietari tingui la titulació adient, aprovada a rebuf del descobriment de perruqueries amb final feliç, però que excedeix les competències de l'Ajuntament.

Xavier Trias insisteix que vol ser el proper alcalde. I que ho serà. Els convergents esgrimeixen enquestes pròpies en què ja passen pel davant d'Hereu, i els socialistes els acusen d'estar en campanya permanent. Sigui com sigui, a CiU saben que és ara o mai, que mai han estat tan a prop de desbancar el PSC de l'alcaldia, i en els últims mesos han canviat d'estratègia. Si al principi del mandat Trias es mostrava dialogant, ara, tot i continuar oferint-se per buscar consensos que el PSC rebutja en considerar-los enverinats, ha endurit el discurs. CiU insisteix una vegada i una altra en el tema de la crisi, demana mesures de xoc i d'estalvi en la política comunicativa, acusa l'alcalde de treballar d'esquenes a la realitat i s'ha mostrat especialment virulent en el seu abordatge del descobriment de les irregularitats de Bimsa durant el Fòrum i del funcionari corrupte que se suposa que extorquia propietaris de locals d'oci, dos assumptes que atribueixen a la degradació consubstancial, diuen, al fet que en trenta anys no hi hagi hagut alternança al govern municipal. En tots dos casos, ha estat fins i tot més dur que el PP, que era el que normalment es reservava el paper d'oposició més mossegadora. Al si de CiU admeten aquest canvi d'estratègia i argumenten que respon al panorama de l'últim any, amb el PSC buscant acords de manera prioritària amb ERC i ignorant, diuen, la resta de grups a menys que sigui estrictament necessari.

Alberto Fernández Díaz ho té clar. Ha de mossegar el govern i mossega tant com pot. Fa molt que ho fa i manté el seu discurs inalterable. Ha criticat, com Trias, la indefinició que envolta alguns dels grans anuncis fets l'últim any, de la Diagonal al zoo, i, també com els convergents, ha denunciat una vegada i una altra el que el PP considera un dispendi injustificable en propaganda; tot i això, en alguns moments s'ha trobat descol·locat per l'enduriment de les posicions de CiU, amb qui suma un vot més que el bipartit. Els convergents s'han mostrat més viscerals en temes com ara el de BIMSA. O en el de l'inspector de llicències empresonat per la trama dels bordells. Aquí, a més, el PP té motius per no fer sang, perquè al cap de pocs dies d'haver esclatat el tema, el conseller dels populars a Gràcia i un regidor del PP a Vallirana van ser imputats en un altre cas de suposada corrupció. L'insòlit pacte amb el PSC per desbloquejar l'aprovació dels estatuts del futur centre de la pau de Montjuïc ha acabat de configurar una certa suavització de la imatge dels populars barcelonins. Això sí, lleument, per comparació i probablement de manera conjuntural. El PP continua mostrant-se inflexible en les seves demandes de més seguretat, les seves acusacions de laxitud en el compliment de les normatives a l'equip de govern i el seu rebuig al fet que els immigrats puguin participar en les consultes ciutadanes, com ara la de la Diagonal, amb l'únic requisit d'estar empadronats.