la tribuna

Els enigmes d'Irene Tunc

El «filmeur» Alain Cavalier ha realitzat una pel·lícula íntima que evoca la seva esposa, morta en accident de cotxe l'any 1972

A «Irène», una absent es fa present a través de fragments del dietari retrobat que va escriure Cavalier entre 1970 i 1972, però també amb les imatges d'interiors, de paisatges i d'objectes relacionats amb la desapareguda

Quan vaig arribar al recent festival de Canes, sobretot tenia ganes de veure una pel·lícula que du per títol Irène. Sabia que, amb una petita càmera digital i sense equip tècnic, l'havia filmada un home sol que hi evocava una dona, de nom Irène, que va ser la seva esposa i que va morir en accident de cotxe el 16 de gener de 1972, a prop de Versalles. Aquest home sol és Alain Cavalier, que fa uns anys va dir que havia deixat de ser cineasta per convertir-se en filmeur, un home que filma. Suposo que va deixar de ser cineasta perquè va renunciar a la maquinària pesant del cinema i es va concedir la llibertat de fer cinema a la manera d'una experiència íntima que fa que les seves pel·lícules tinguin una dimensió autobiogràfica o que puguin considerar-se uns diaris filmats, però que també pot presentar-se amb la forma d'un retrat, sigui el de la seva filla mentre explica la seva vida a Un étrange voyage (1980) o el de vint-i-quatre dones de París que realitzen oficis en procés de desaparició (Portraits, 1991). Mentre es convertia en filmeur, Cavalier encara va fer alguna pel·lícula com a cineasta, però d'una gran puresa, com ara Thérèse, film en estat de gràcia sobre la vida de la monja carmelita Thérèse de Lisieux, i Libera me, un manifest sense diàlegs en contra de la tortura.

Fa quaranta anys, però, amb La chamade (El amor es un extraño juego), un drama burgès amb Catherine Deneuve i Michel Piccoli que adapta una novel·la de Françoise Sagan, Cavalier va conèixer un èxit comercial acomodant-se a certes convencions. En aquesta pel·lícula de l'any 1968, hi va actuar Irene Tunc, que havia estat miss França l'any 1954, moment en què va iniciar una carrera com a actriu cinematogràfica que va dur-la a treballar amb Sacha Gitry, Jean-Pierre Melville, Claude Lelouch i un Robert Siodmak que, del cinema negre de Hollywood, havia tornat a Europa per rodar Katia en rosa i al servei de la Sissí Romy Schneide. Més tard, a més de treballar amb Cavalier, va formar part del repartiment de Je t'aime, je t'aime, de Resnais, i de Les dues angleses i el continent, una de les expressions culminants del romanticisme (i de l'amor com a sofriment) de Truffaut. Rodat l'any 1971, aquest va ser l'últim film d'Irene Tunc abans de morir. Ella és la Irène evocada per Cavalier, que, després de l'èxit de La chamade, s'havia marcat un parèntesi que potser es va fer més llarg amb la desaparició de la seva esposa. Cavalier no va tornar a realitzar una pel·lícula fins al 1976 i, quan ho va fer, ja havia començat a convertir-se en un filmeur rodant Le plein super, una road movie escrita amb els intèrprets a partir de les pròpies experiències. Tres anys després va filmar Ce répondeur ne prend pas de messages, on posa en escena la pròpia intimitat sentimental. Aquesta és la tendència com a filmeur que seguirà ocasionalment fins a la realització d'Irène, on una absent es fa present a través de fragments del dietari retrobat que va escriure Cavalier entre 1970 i 1972, però també amb les imatges d'interiors, de paisatges i d'objectes relacionats amb la desapareguda. A través de la lectura del dietari, el filmeur no amaga que la relació amb Irène va ser difícil, que l'aspiració de la dona a la felicitat era tan viva com la seva infelicitat, que en el moment de la mort d'ella, que havia estat temptada pel suïcidi, eren a punt de separar-se. Un cert sentiment de culpa i una ferida anímica perdurable (que té el correlat físic en les ferides que una caiguda en una escala mecànica havia deixat en el cos de Cavalier) van impregnant les imatges i el relat evocatiu, de manera que l'espectador, mentre Irène se li fa present com un enigma, se sent perplex i emocionat en accedir a tal grau d'intimitat. Acabant-se la projecció del film a Canes, mentre pensava que per una vegada no s'havien frustrat les meves expectatives, sentia una emoció compartida amb el públic. Però aquesta emoció va quedar congelada quan, en els moments finals del film, Cavalier va expressar el seu agraïment a una llarga llista de noms entre els quals figura el d'Alejo Vidal-Quadras. Quin estrany camí du Cavalier fins al candidat del PP a les eleccions al Parlament Europeu? Algú pot resoldre aquest enigma?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.