Thomas Pogge, professor de filosofia i afers internacionals a la Universitat de Yale i director de recerca del Center for the Study of Mind in Nature de la Universitat d'Oslo, ha desenvolupat un sistema de patents farmacèutiques després d'haver analitzat el problema moral derivat de l'actual sistema de patents. La necessitat d'un nou sistema de patents en l'àmbit farmacèutic rau en el fet que a diferència dels drets d'autor d'àmbit musical, per exemple, la salut és un dret reconegut en l'article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Com a dret que és, s'hauria de garantir que tothom tingués accés als medicaments. Tanmateix, la realitat no és aquesta. Hi ha pacients que podrien beneficiar-se dels medicaments si tinguessin un preu pròxim al cost de producció però que no poden pagar-ne el preu actual. Què els hem de dir, a aquesta gent que pateix i mor i que podrien comprar el fàrmac a un preu més barat? Que posem preu a la propietat intel·lectual per evitar una injustícia tot i permetre que ells quedin exclosos de l'accés als medicaments?

Pogge proposa el fons de recompensa per un impacte en la salut (FRIS), un nou tipus de patent global per als medicaments que dóna al titular de la patent una recompensa econòmica per l'impacte que el seu producte té en el pes global de malaltia. Proposta que recompensa segons l'eficàcia i no només sobre la base de la innovació, com passa actualment. La innovació es fomentaria a través d'un compromís avançat de mercat comprehensiu (CAM-C) que consistiria a fer un pot comú entre tots els governs per a productes farmacèutics. La quantitat a pagar es basaria en l'impacte en la salut que produís el medicament. Aquesta recompensa es pagaria durant deu anys, i a canvi els investigadors haurien de vendre el medicament a preu baix. Amb aquesta proposta Pogge resol el problema de preus elevats. També elimina la negligència que hi ha envers les malalties concentrades als països pobres, que actualment no reben prou atenció perquè no són rendibles. Potencia els medicaments eficaços i que curen, deixant de banda la tendència de produir medecines que alleugen els símptomes (els malalts no moren però tampoc s'acaben de guarir). I se soluciona el problema de «l'última milla», terme que es refereix al fet que si no es prenen les dosis adequades de la medicació les persones es fan resistents al medicament, com passa en molts països pobres.