Cornellà crema

Dissabte a Cornellà es va aplegar el millor de cada casa: senyors de cinquanta anys recordant amb la càmera a les mans moments del passat i immortalitzant el present, xavals amb samarreta d'Extremoduro i velles glòries supervivents d'èpoques pretèrites sorgits dels racons més foscos de la ciutat satèl·lit. Pares amb fills i famílies senceres atretes per les ganes de viure un moment insòlit: La Banda Trapera del Río tornava de les clavegueres.

Venid a las cloacas va donar el tret de sortida. Un Morfi Grey amb ganes de menjar-se l'escenari feia la seva aparició vestit de noble decadent, disposat a recuperar allò que els anys li havien pres. Amb els cabells ja platejats i ulleres fosques va oficiar de mestre de cerimònies en el segon retorn (el primer va ser l'any 1993) al món dels vius. Ja no hi són ni el gran Tio Modes ni Rockhita, entre altres amics que han anat quedant en el camí. Però el seu esperit era palpable sobre l'escenari: la vella Gibson negra de Modes estava a les mans del seu hereu, Raul Pulido, fill del mateix Raf Pulido que tornava a situar-se al darrere de la bateria amb la il·lusió d'un nouvingut. Les guitarres estaven també reforçades per Fosy, membre dels Cancerberos (hereus musicals del llegat trapero), mentre que un altre clàssic de la formació, Jordi Pujades, El Subidas, s'encarregava del baix. I Morfi al capdavant, comandant la maquinària amb mà de ferro, reconeixent-se com una bèstia en cada racó de l'escenari, fent contorsions, saltant, acostant-se a les primeres fileres o directament llançant-se sobre el públic afamat al mig de la catarsi produïda amb Curriqui de barrio. Deixant-se la gola, el cervell i la salut en esculpir un repertori gravat a foc en la consciència suburbial: Nos gusta cagarnos en la sociedad, Eunucos mentales, No me mola tu pistola, Nacido del polvo de un borracho... (cantada per Raf Pulido), Monopatín (amb la col·laboració de Julián Chamizo dels Cancerberos) o La regla, convertida en l'himne més brut i corrosiu per acabar qualsevol concert, que deixava l'actuació posterior de Rosendo en una mera anècdota. La Trapera ens havia deixat les oïdes atordides i els sentits tocats mentre la Policia Local pretenia declarar de manera absurda el concert com a «zona d'alt risc», amb els equips antiavalots preparats darrere de l'escenari.

El que havia de ser un concert únic per a la filmació d'un documental, finalment s'ha transformat en una petita gira que portarà La Trapera fins a Jerez, la Corunya, Madrid, Bilbao i València. «És com un caramel que ens han posat a la boca; no ens hi hem pogut negar», comentava Morfi a aquest diari minuts abans del concert. «Després d'això, tot s'acaba definitivament.» Però amb La Trapera mai se sap.