Autonomia a Martinica?

En viatge oficial a Martinica, Nicolas Sarkozy ha proposat que els martiniquesos votin en un referèndum la possibilitat que aquesta illa antillana obtingui un estat d'autonomia. Actualment, Martinica, com els altres anomenats DOM (departaments d'ultramar, i els altres són la Guadeloupe, la Reunió i la Guaiana) són departaments regió, gairebé administrativament bessons dels departaments metropolitans.

Aquesta proposta, que cap altre president precedent no hauria gosat fer, no és sorprenent de part de Sarkozy, per al qual la ideologia és menys important que la convicció personal, és a dir, que el poder personal. El seu pragmatisme li serveix per tombar uns quants prejudicis històrics, en l'estricta mesura que pensa que no en sortirà perjudicat.

Aquest anunci ha provocat una certa alegria a Martinica, que és el DOM francès en què existeix una tendència més forta d'autonomisme, i fins i tot d'independentisme. És clar, aquesta proposta presidencial revela una vegada més l'estat de letargia de les poblacions franceses, que han de veure que el canvi estatutari d'un territori és sempre promogut des de dalt, ja que no existeixen els mecanismes, ni legals ni mentals, perquè aquests canvis sigui promoguts des dels territoris mateixos.

De quina autonomia es tracta? D'una autonomia extralight, ben segur. A Tahití, per exemple, que ja té un estatut d'aquest tipus, l'assemblea territorial utilitza el tahitià com a llengua de comunicació a més del francès, però aquest ús és alegal: allà, com arreu, només el francès pot ser llengua oficial.

Si el projecte de referèndum es concreta, és a dir, si el context polític no fa pensar a Sarkozy que la seua seguretat incita a una retirada prudent, és probable que guanyi el «sí» a l'autonomia. Però el debat serà violent. Sarkozy ja ha avisat que no es tractarà en cap cas d'una primera etapa cap a la independència, i ha justificat la seua iniciativa amb el terme «equació unitat-singularitat».

Però tot l'exèrcit de jacobins pixabarrots desembarcarà a Martinica per defensar que l'uniformització és l'únic camí possible per a qualsevol ciutadà francès, i pregaran els martiniquesos d'accelerar el procés d'assimilació, d'oblidar el crioll i de fer veure que tenen el mateix color de pell que els parisencs.

Cantaran la Marsellesa com si el patriotisme fos una panacea capaç de curar qualsevol crisi econòmica i social, i afirmaran sense vergonya que val millor ser pobre i malalt però francès que ser ric i amb bona salut però no francès. Perquè, per a ells, ser «autònom» ja és ser una altra cosa, ja és l'inici d'una insuportable traïció. I defensaran les solucions emprades fins ara: inundar Martinica de subvencions per mantenir sota perfusió una illa que el centralisme mateix impedeix de poder desenvolupar-se plenament.