«Ser missioner enganxa, però t'enyores»

–«Em diuen que sóc un buscafresses, però els meus amics em tenen per un lluitador nat. Vull tenir sempre la fortalesa de dir la veritat. On veig una injustícia, m'hi tiro de caps, sense paracaigudes per defensar l'innocent. I això m'ha causat problemes.»

–«Vaig trobar uns nord-americans, i ens ho vam passar la mar de bé parlant. M'és més fàcil parlar amb estrangers que amb capellans d'aquí.»

–«Al seminari ja tenia inquietud missionera.»

–«Quan vaig entrar al seminari no sabia ben bé per què hi havia anat. Quan hi vaig anar, un company em va dir que el doctor Damià Estela, rector del seminari, em preguntaria per què volia ser capellà. Quan li vaig dir que diria que no ho sabia, em va recomanar que li digués que era per salvar ànimes. Ho vaig fer així, i el vaig fer feliç. Però jo no ho sabia...»

–«Al final del seminari tenia més consciència, però al llarg de la meva vida ho he anat descobrint.»

–«Sents una crida d'algú que et diu: ‘Segueix-me.' Era per devoció mariana.»

–«La inquietud missionera, la vaig tenir amb 14 anys, quan em van operar d'un pulmó; me'n falta un tros per causa d'una tuberculosi. També em falten quatre costelles; suposo que en la resurrecció ja hi seran totes. Abans d'ordenar-me, vaig demanar al bisbe per anar a Banyoles, a la Casa Missió. Em van acceptar un any de noviciat. Primer, però, vaig haver de ser vicari a Arbúcies, a Sant Pere de Figueres i al Mercadal de Girona. Fins al 1960 no vaig entrar a la Casa Missió. Primer vaig voltar pel bisbat, de pare predicador.»

–«Ha canviat la cosa. I l'any 1966 vaig anar a Bogotà en nom de Casa Missió. Va ser l'esclat. Allà vaig ser amb Minuto de Dios i a l'equip del XXXIX Congrés Eucarístic Internacional de Bogotà, on vaig ser com a fotògraf enviat especial de Presència.»

–«És una organització, com Càritas, fundada pel pare García Herreros, un sant. Ell parlava cada dia un minut a la ràdio i després a la tele. Va fundar un barri i cada any organitza el banquet del milió, en què gent rica paga un dineral per un plat de sopa i pa; s'enduen el plat de record del sopar benèfic; en tinc un a casa.»

–«I amb Alfonso López Trujillo, mort el 2008, quan era capellà; ell acabava d'arribar de Roma; després va ser bisbe auxiliar de Bogotà, arquebisbe de Medellín, cardenal i president del Pontifici Consell per a la Família. Quan ja era a dalt de tot, li vaig enviar, el 1977, la meva tesi sobre la família: Análisis crítico de un movimiento de apostolado familiar a la luz del amor en la familia, presentada a la Universitat Francisco Marroquín, de Guatemala.»

–«El vaig conèixer com un home obert, avançat i preparat, però res. De cop va fer un gir retrògrad i no em va respondre. Mai. Ni ell ni ningú. I això que la tesi la vaig dedicar a monsenyor Jaume Camprodon.»

–«Em penso que no l'ha llegit. I això que qüestiona l'Humanae Vitae i, en la segona edició, Familiaris Consortio, en el sentit que si hi va haver el Concili Vaticà II no feia cap falta que Pau VI fes una encíclica. Parlo de la paternitat responsable, que qüestiona l'Humanae Vitae.»

–«Que facis servir el cap. Abans, la finalitat primària del matrimoni era la procreació, i no és això, perquè el més important és l'amor. L'amor conjugal és sa i necessari; els pares han de decidir quants fills volen, poden o han de tenir. Impedir la concepció pot ser un desordre, però no sempre és culpable. És millor això que l'avortament. El Vaticà II diu que la interrupció de la vida íntima conjugal posa en perill la fidelitat i el bé dels fills. Pau VI no hauria d'haver tocat res. Ell va patir-hi molt i ens va fer patir a tots.»

–«Sí, perquè va continuar l'esperit de Joan XXIII, que va fer un gir copernicà a l'Església. Pel seu temperament, Pau VI mai no l'hauria començat; Pau VI va ser capaç d'acabar-lo. Joan XXIII va obrir portes i finestres. Però tal com va dir el cardenal Albareda, monjo de Montserrat i que va ser prefecte de la Biblioteca Vaticana, han obert finestres i portes, però la cúria n'ha canviat els panys.»

–«Tinc un llibre de Rouco Varela que el considera el gran innovador de l'Església des de la Reforma. Al contrari, penso que va fer la involució en moltes coses: la reforma del Concili Vaticà II ha quedat a mig fer...»

–«Fets: Joan XXIII propugna una Església oberta i dinàmica, en què primer és el poble de Déu. El Vaticà segon vol tornar a les fonts i posar-les al dia: Salvar tothom. En canvi, el nou catecisme, de Joan Pau II, és involucionista en moltes coses: parla de confessar tots els pecats mortals i ho imposa com una cosa essencial: això és Concili de Trento. Jo mai no he torturat a ningú perquè em faci una declaració detallada, ni específica, ni numèrica. El pare del fill pròdig no li va preguntar res. És el germà gran, que li retreu: ‘Aquest teu fill s'ha petejat la fortuna amb prostitutes'; és un home amb el full de serveis net, però no estima. No ens comportem la majoria com el germà gran, en comptes d'estimar i rehabilitar com el pare acollidor? El penediment és essencial, tant com la generositat de perdonar i de ressuscitar el penedit.»

–«Sí. No m'agrada la paraula confessió; el mot mai no surt al Vaticà II: hi surt penitència. M'interessa el que diu el Nou Testament: reconcilieu-vos amb Déu, amb nosaltres i amb els altres.»

–«Sí i no. Hi ha un ministeri de perdonar; els humans necessitem ser escoltats. Els que ara tenen feina són els psicòlegs, i cobren i no perdonen. És molt gratificant sentir algú que et digui: ‘Vés, estàs en pau i perdonat.' L'absolució és d'una riquesa extraordinària.»

– «Sentir el Virolai o L'emigrant quan ets missioner et fa venir la pell de gallina. Ara bé, t'has d'integrar, encarnar amb la comunitat acollidora, però a l'arrel no hi renuncies mai. Com Casaldàliga, sempre he pensat en català. Arreu deia que era català, però jo em sentia amb ells i com ells. Em parlaven de la madre patria i jo els deia que la meva pàtria era Colòmbia.»

–«Perquè tocava. El 1968 ja torno a ser a la Casa Missió de Banyoles, i el doctor Jubany em va enviar de vicari a Llagostera. Tenia ganes de marxar un altre cop, i el bisbe no em donava el permís. Ser missioner enganxa, i veus un altre món i unes perspectives de servei que aquí no tens.»

–«Aleshores era tancada, i no m'hi sentia bé.»

–«Tampoc. El Bisbat no fa res per salvar els matrimonis en crisi o en conflictes. El Bisbat de Girona m'hauria d'haver deixat treballar la pastoral familiar. L'actitud petulant del bisbat de Girona ha fet apartar molta gent de l'Església, malgrat que hi ha molt bons capellans.»

–«Sento que no m'ha escoltat. Em va dir que la pastoral familiar aquí i a Barcelona és morta. Vaig pensar, doncs, que l'enterrin, si és morta, tot i que crec que està en coma, per la qual cosa cal reanimar-la. Li vaig demanar de fer treballs pel meu compte, i em va dir que podia fer-ho. Saps què em va doldre, del bisbe d'ara? Que en una reunió de l'arxiprestat de l'Alt Empordà digués que el Bisbat de Girona té mala fama a Roma.»

–«No. Una vegada em van convidar a una reunió.»

–«No en sóc pas membre. Vaig acceptar d'anar a la reunió perquè les qüestions socials i de llibertat d'expressió m'interessen. M'han desenganyat molt: quan vaig demanar la paraula, em van exigir que fos breu, i encara no havia començat a xerrar! El diàleg és molt important. A més, els veig tristos i desil·lusionats, i algun de ressentit.»

–«El bisbe Carles Soler sempre em va tractar bé. El doctor Jaume Camprodon era un mestre de la ploma i un bon literat. El doctor Jubany era intel·lectual i molt ben preparat. El bisbe Cartañà era amic del meu pare, va ser a Sant Sebastià i van estar-s'hi del 1937 al 1939. Ell em va ordenar i li estic agraït del catecisme en català, en contra de les ordres del governador, i que no posés impediments perquè jo entrés a Casa Missió.»

–«Més d'una vegada; un cop que l'avió que no podia aterrar a la selva. Durant el terratrèmol de Guatemala del 1976; a Colòmbia, el 1967, en què vaig perdre i m'ofegava perquè estava a molta alçada, i vaig viure l'huracà Mitch, pocs dies abans de tornar d'Hondures. La vegada que vaig tenir més perill de mort va ser el 30 de novembre del 2008 a la variant de Sant Daniel. Em vaig adormir, i gairebé em mato. Sinistre total. Vaig veure que el senyor em cridava perquè m'estava aburgesant.»

–«Hondures és un país violent; la gent de posició alta ha de tenir guardaespatlles. Els pares han d'acompanyar els fills perquè no els segrestin. Políticament, hi ha molta corrupció, tant de dretes com d'esquerres, però hi ha molt bona gent, que treballa molt. Pels carrers has de vigilar una mica. Hi havia molts de trets, t'havies de cuidar.»

–«Sí, tret de Costa Rica: És la Suïssa d'Amèrica. Als Estats Units, Déu n'hi do; allà hi vaig viure la discriminació contra els hispans.»

–«La meva preocupació era servir. A Hondures, per exemple, visitava l'hospital dos cops per setmana... Sempre m'he dedicat a la pastoral familiar, menys a casa meva. El doctor Josep Maria Marquès ja ho va escriure en una ocasió a El Punt: era i és l'assignatura pendent del Bisbat de Girona.»

–«El 1981, perquè havia fet prou campanya i tenia la mare gran. Un cop morta, me'n torno a anar a Amèrica. Torno el 1998, perquè ja sóc gran i no estic bé de salut, i en comptes de fer servei és una càrrega.»