Calma tensa

Els títols de crèdit de Harry Potter i el misteri del príncep apareixen coberts de núvols, mentre que a les imatges finals el cel és nítid. El pas de la boira a la nitidesa no vol dir que tot s'hagi arreglat, que el malvat Voldemort hagi estat aniquilat, que el mal hagi marxat de Hogwarts i que el bé hagi guanyat una altra batalla decisiva. Qualsevol lector de la saga Harry Potter sap que el volum sisè no és més que un volum de transició, on passen poques coses, però les coses que hi passen són decisives per deixar-ho tot a punt per a una futura conclusió. Des d'aquesta perspectiva, el cel nítid no deixa entreveure cap victòria sinó l'existència d'una calma tensa, clímax que, d'altra banda, defineix aquest curiós i fallit però a estones enigmàtic capítol de la saga.

El més suggeridor de Harry Potter i el misteri del príncep és que la seva calma tensa permet que de les imatges suri una curiosa metàfora. En els capítols anteriors trobàvem uns nens aprenents de bruixot que es barallaven per equips, penetraven en territoris foscos de la màgia i arribaven a conèixer l'existència del mal. En aquest capítol veiem que els nens han esdevingut adolescents, que la rivalitat dels equips del college ha perdut la centralitat i que les coses més importants són les incerteses de l'adolescència. Harry Potter també viu la pubertat, i això el porta a un cert enamorament, element que es perfila però que no esdevé essencial. Les amigues ja no són simples amigues sinó possibles xicotes, i les relacions ja no són dominades pel joc sinó per la gelosia, però el que determina sobretot el pas de Harry Potter a l'adolescència és la presa de consciència que l'edat adulta implica l'assumpció d'unes determinades responsabilitats. Harry Potter ha anat evolucionant a mesura que ha observat que les fronteres de la moralitat són diàfanes, que ha vist que els seus superiors són figures contradictòries, alguna de les quals mostrarà la seva debilitat pel costat fosc. Les boires de Hogwarts no són més que les boires d'una adolescència en què les veritats són mig revelades i els núvols només escampen quan l'elegit –Harry Potter– és capaç de prendre consciència que la seva missió ja no passa per les incerteses de l'adolescència sinó pel reconeixement de les certeses de la vida adulta. Quan els vells mestres desapareixen, el nivell de responsabilitat augmenta i el futur cada cop esdevé més proper.

A l'interior de Harry Potter i el misteri del príncep passen poques coses perquè, com que és una peça de transició, està concebuda per dissenyar l'espera d'un final. Aquest fet esdevé el principal handicap de la pel·lícula.

El realitzador David Yates –un artesà al servei dels interessos de l'escriptora J.K. Rowling, veritable controladora de la saga fílmica– intenta omplir com pot els nombrosos buits d'un relat que perd el temps amb repeticions de situacions, amb insípids jocs d'amors adolescents i donant-hi relleu en espera d'una nova part. Això fa que les dues hores i mitja siguin més llargues que altres vegades i que els que esperen sentir-se aclaparats per un seguit d'efectes màgics quedin decebuts en veure que el que resulta més maligne és el riure neo-punkie de Helena Bonham Carter. La pel·lícula no para de trontollar fins que les imatges es projecten cap al futur i generen la misteriosa calma tensa. És com si tota la pel·lícula no fos més que un anunci dels altres dos llargmetratges que s'estrenaran el desembre del 2010 i el juny del 2011. Llavors Harry Potter no serà ni un nen ni un adolescent, sinó un jove amb responsabilitats adultes. Tots ens fem grans, i Harry Potter també.