La inconsistència de la Unió Europea

No és cap novetat afirmar que la ciutadania es gira d'esquena a la UE en moments importants, com ara, posem per cas, en les eleccions al Parlament Europeu, com hem pogut comprovar recentment, amb només un 40% de participació. D'altra banda, és del tot evident que s'hi ha avançat molt des dels ja llunyans anys cinquanta del segle passat, quan s'inicià aquesta aventura que és l'actual Unió Europea. Però aquesta constatació no invalida la realitat exposada en les primeres línies d'aquest escrit. Malauradament, altres fets concrets avalen aquest desencís ciutadà. Així, si ens fixem en l'Europa política i de la defensa, podem advertir que la Unió Europea perd força pel que fa a la capacitat en defensa, si la comparem amb la que tenen els estats importants del planeta, com ara els Estats Units i la Xina. També, des del vessant polític, aquests dies assistim a un apropament dels Estats Units a la Xina en el qual s'albiren uns acords per encarar el segle XXI, i tot això al marge de la Unió Europea. Des del punt de vista econòmic, hem vist com els estats membres de la UE presentaven, per separat, diferents plans anticrisi, i de fet el que hauria anat millor és un sol pla d'àmbit europeu que hagués donat més cohesió a l'economia i més confiança a la ciutadania. I si ens endinsem en el que pensa la societat civil, tenim un exemple en l'àmbit català, on el grup de savis nomenat pel president de la Generalitat –amb la missió de reflexionar i fer un escrit sobre el que convé a la Unió Europea i el paper de Catalunya en l'entorn comunitari, per entregar-lo a Felipe González, com a president del grup de savis de la UE–, ha fet unes reflexions que indiquen que, en diferents àmbits, la Unió Europea ha entrat en una certa paràlisi o, si més no, no compleix les expectatives que havia generat en altres ocasions. I, per acabar-ho d'adobar, una enquesta recent afirma que un de cada tres europeus no se sent ciutadà de la Unió Europea i que el sentiment de llunyania respecte de la UE s'incrementa entre la ciutadania.

En aquest entorn, caldria que els polítics veiessin la necessitat i utilitat d'un cop de timó en les institucions i en la manera de gestionar la construcció europea, ja que, si no és així, assistirem a una certa aturada en el camí comunitari i, sobretot, a una desafecció de la ciutadania pel que fa als temes europeus encara més intensa. Que quedi clar, però, que encara hi som a temps, si els mandataris entenen bé la realitat en què ens trobem i actuen més en clau europea que estatal. Esperem que la reacció dinamitzi la UE, fet que seria molt important per a la pròpia Unió i, sobretot, per a la ciutadania europea. En aquest món globalitzat, on els EUA segueixen sent la principal potència mundial, però on reclamen un lloc Rússia, la Xina, l'Índia, el Brasil i d'altres estats emergents, l'única fórmula que tenim els europeus de ser influents, és anar junts –la Unió Europea–, de manera que cal preservar les institucions comunitàries i aprofundir en la construcció política de la UE.