opinió

La cooperació al desenvolupament, una estafa!

L'autèntica solidaritat s'ha de defensar amb valentia i amb entusiasme, però amb una mica més d'intel·ligència i eficiència política

Cal superar la trampa del sistema que ha integrat la cooperació per pervertir-la i s'ha de passar a l'acció solidària

Des de fa 20 anys llargs la cooperació al desenvolupament s' ha convertit en un dels paradigmes del progressisme social en els països del Nord. I les ONG, la seva expressió orgànica.

En conseqüència, llurs accions al Sud han esdevingut l' expressió més pura de l' activisme social, superadora dels límits vergonyants de la política. Milers de joves –d' edat i d'esperit–han fet del compromís oenagista la seva primera i gairebé única militància.

A casa nostra les acampades a la Diagonal barcelonina van marcar el punt culminant d'aquest procés. A partir d'aquell moment el reconeixement institucional de la cooperació al desenvolupament (CD) ha estat progressiu i acumulatiu.1998: Ley de Cooperación Española. 2001: Llei Catalana de Cooperació al Desenvolupament

Aquest reconeixement normatiu ha anat acompanyat, paradoxalment –o potser cal dir coherentment?– de l'incompliment sistemàtic per part dels governs espanyol i català dels seus compromisos pel que fa a l'aportació econòmica.

Com tot procés històric, la consolidació de la CD ha tingut els seus alts i baixos i no ha pogut obviar les contradiccions. I encara menys la manipulació conceptual i de praxi.

La primera contradicció ha estat haver nascut com una acció reactiva. És cert que tots els activistes per a la cooperació orientàvem la nostra acció vers el mateix objectiu, limitar les diferències Nord-Sud per fer-les desaparèixer; més endavant, però, ben aviat, la massificació va produir frivolització i per tant devaluació dels objectius finals. La negació de la política, inherent en la base de la militància, va convertir l'esforç en pur voluntarisme. La manca de visió estratègica li va llevar el sentit transformador. Vam errar el tret i ens vam quedar lluitant contra la pobresa quan el que calia era lluitar contra la riquesa!

Avui, la cooperació està plenament integrada institucionalment i assumida políticament, però a costa de pagar-ne un preu altíssim: la supeditació als interessos d'estat!

L'ajut oficial al desenvolupament (AOD) és avui un element més de la política comercial dels països del Nord i per tant, de colonització directa dels països del Sud. Té, doncs, un paper rellevant en les noves expressions d'explotació i control sobre els països empobrits.

La majoria de les ONG, dependents a parts iguals del diner públic i del paternalisme de la societat civil –alimentat massa sovint des de la truculència– han esdevingut un fi en si mateix i el seu objectiu bàsic és reproduir-se. Això al Nord. Al Sud, algunes ONG són les aliades més fidels i eficaces de les polítiques neoliberals en l'intent d'anul·lar l'estat.

Tot plegat ha convertit aquell esclat inicial, de base inequívocament alliberadora, en un lenitiu pervers per a les consciències del Nord, des del punt de vista conceptual i polític, i en l'equivalent a una aspirina en un tractament de càncer pel que fa a les aportacions reals a la solució dels problemes estructurals del Sud.

Arribats a aquest punt, afirmar que el camí, fins ara, ha estat en va, és nihilisme? Denunciar la manipulació, és suïcidi polític? Proposar l'anul·lació definitiva de l'AOD, és genocidi?

Evidentment són interrogants prou punyents que necessiten respostes clares i urgents. I potser els més interpel·lats som aquells que en el seu moment vam intentar aportar al procés algun granet de sorra.

És per això que no podem deixar de clamar que cal superar la trampa del sistema que ha integrat la cooperació per pervertir-la i que cal passar a l'acció solidària que no té altra expressió que l'acompanyament de processos d'autoorganització popular al Sud, orientats inequívocament a crear alternatives polítiques al neoliberalisme.

I avançar, abans no sigui massa tard per a tothom, cap a la implementació universal de la justícia.

Fa temps que hi ha veus lúcides que ens marquen camí. «L'autèntica solidaritat és, per sobre de tot, la proclamació, la reivindicació i la implementació de la justícia» (Pere Casaldàliga). Només cal tenir la valentia de defensar-les amb l'entusiasme de fa 20 anys, però amb una mica més de intel·ligència i eficiència política. I sense por de pagar el preu dels nostres errors, tot enterrant, ara, els instruments que han esdevingut còmplices de l'explotació.

Fa quatre dies aquest discurs podia sonar a predicot radical. Avui, quan la crisi del sistema ha enrasat el Nord i el Sud en molts aspectes, queda clar que és un simple clam realista per la supervivència planetària.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.