Paviments estampats

Els paviments de carrers i places de les ciutats estan esquitxats de taques negres, rodones i brutes. Pluja caiguda d'un núvol de porqueria? Excrements d'aus malaltes? No. Sorprenentment són d'origen humà. Són les restes de la goma que es fabrica per mastegar i que denominem xiclet. Es mastega i després s'expulsa tranquil·lament, de la boca al sòl. Una part anirà a parar a una sola de sabata d'un altre ciutadà i la resta s'incrustarà amb eficàcia en el terra, de manera que mirant la densitat de les taques que hi queden es pot endevinar la geografia i la vida ciutadana (aquí un punt de trobada, allà un lloc poc concorregut...), i també el grau d'incivisme i de poca consideració general per l'espai i per tot allò que és públic. Als humans des de sempre ens ha agradat rosegar fulles o altres substàncies i el xiclet, inicialment de resina, no és sinó una més de les matèries que hem triat a aquest efecte. L'any 1871 es va comercialitzar per primer cop en un drugstore de New Jersey, de manera que no es pot pas dir que el xiclet sigui una cosa nova. Sí que és nova en canvi la manera compulsiva com el comprem, el consumim i ens en desfem. Tot es fa de pressa, sense temps ni ganes per jugar a fer bombolles, com havia estat costum. Entreteniment efímer, de gust també ben efímer, que es gasta de pressa, i després es llença no sempre de la forma més adequada per a l'interès públic, segons es veu només mirant a terra. «Faci bombolles i no taques negres», haurien de recomanar els fabricants. Abans que l'autoritat decideixi gravar cada xiclet amb un nou impost per cobrir despeses de neteja, convé recordar a tothom que, a més de l'opció de llençar-lo a terra, hi ha també la d'empassar-se'l i, potser encara millor, la d'embolicar-lo en un paperet i llençar-lo a la brossa, aquesta última, a diferència de l'anterior, gratis i sense contraindicacions.