2012
Periòdicament els profetes de l'Apocalipsi proposen una data pròxima per a la fi del món. Si el 2000 no va passar res, ara el dia del judici final se situa a d'aquí a tres anys.
-
Imatge del Sol captada per l'observatori SOHO el 2001, en la qual es pot observar una de les seves enormes flamarades. NASA EFE. -
Dues galàxies que se superposen i que tenen els seus nuclis a una distància aproximada de 50.000 anys llum. La foto està feta pel telescopi espacial Hubble. NASA. -
2012. -
Tempesta amb gran aparell elèctric. -
El volcà Merapi, fotografiat des de Sleman, prop de la ciutat de Yogyakarta, a Indonèsia, mentre allibera núvols de gas calent. EFE. -
Impacte d'un cometa o un asteroide, de la mida de la Terra, contra Júpiter el 19 de juliol. NASA. -
-
Atemptats de l'11-S a Nova York. -
El supervolcà de Yellowstone.
D'aquí a 800 milions d'anys la Terra serà inhabitable
El retard per a una gran extinció és de tres milions d'anys
Hi ha 1/182.000 probabilitats de xocar amb un asteroide el 2012
Els maies creien que el gran cicle de la vida tenia 5.130 anys
Divendres, 21 de desembre del 2012, el dia de l'Apocalipsi. Totes les profecies que prediuen la fi del món per aquell any es basen en el fet que aquesta és la data en què s'acaba el calendari maia. Aquell dia, la Terra s'interposarà entre el Sol i el punt central de la nostra galàxia, la Via Làctia, per primer cop en 26.000 anys. Per als apocalíptics, la gravetat del forat negre del centre de la galàxia modificarà el comportament del Sol i, per tant, el de la Terra, que patirà tota mena de calamitats. A mesura que passen els dies, l'interès dels humans per saber si el seu futur s'acaba d'aquí a 40 mesos va en augment.
En pocs mesos s'han afegit un munt de teories de tota mena a la fi pronosticada pels maies, totes amb un denominador comú: tot passarà el 2012. Fins i tot s'ha estrenat una pel·lícula, 2012, dirigida per Roland Emmerich, relacionada amb la fi del món. Tot i que de motius per a un esdeveniment de dimensions apocalíptiques n'hi ha força, res no fa pensar que el 2012 sigui l'any del Judici Final, almenys en un aspecte científic. Pot ser aquell any o qualsevol altre. Un dels científics més brillants, el britànic Stephen Hawking, afirma que hi ha moltes possibilitats que la humanitat s'enfronti abans de cent anys amb una situació apocalíptica. El Sol té cinc mil milions d'anys i es troba a la meitat de la seva vida. A la nostra estrella li queden doncs uns cinc mil milions d'anys més perquè acabi de gastar tot el combustible i s'apagui. El Sol és una gran bola d'hidrogen amb tanta gravetat que evita que es dispersi. L'energia que emet té el seu origen en les reaccions termonuclears de fusió que van unint àtoms d'hidrogen per lliurar enormes quantitats d'energia, en forma de calor, llum i radiació. Quan es vagi acabant l'hidrogen el Sol es transformarà en una nana vermella i augmentarà de volum. Creixerà tant que s'empassarà Mercuri i Venus i s'aproximarà a la Terra. Però aquí ja no hi haurà ningú. D'aquí a 800 milions d'anys, l'augment del volum del Sol haurà fet inhabitable el planeta, que tindrà temperatures de 150º. Aquesta sí que és la data exacta de l'Apocalipsi, però els humans ja viuran a d'altres llocs.
Els maies eren uns astrònoms que havien aconseguit un nivell de càlcul excepcional i a partir d'això van elaborar un calendari molt més regular que el gregorià que utilitzem actualment. L'any maia té 365 dies també, repartits en 18 mesos de 20 dies (18 x 20 = 360) més cinc dies que s'afegien al final –montemi– durant els quals no es feia res. Les setmanes eren de cinc dies per als mortals, segons el calendari haab, però de 13 dies per als sacerdots ja que aquests utilitzaven el calendari sagrat –tzolkin– de només 260 dies. L'any començava amb el solstici d'hivern i el tzolkin era el més usat i regia les feines agrícoles, el cerimonial religiós i els costums familiars. El haab es basava en el recorregut de la Terra al voltant del Sol i durava 365 dies repartits en 18 mesos –winal– més cinc dies d'afegitó. La combinació d'aquests dos calendaris de 260 i 365 dies crea un cicle més gran de 18.980 dies –mínim comú múltiple de 260 i 365– que s'anomena Roda Calendàrica. Els maies també portaven un calendari històric –sèrie inicial o compte llarg– que s'iniciava el que seria el 13 d'agost del 3114 a.C. i que era el dia que consideraven que havia començat la seva civilització. Com els cristians van fer en posar el rellotge en funcionament l'any que teòricament va néixer Crist. El maies consideraven que el gran cicle de la vida durava 5.130 anys i que a partir d'allà el món patiria una catarsi i que apareixeria després una nova societat. Aquesta data coincidiria amb el 21 de desembre del 2012. Segons les profecies maies aquesta catàstrofe final estarà relacionada amb el Sol, els fenòmens geològics i un fort canvi climàtic. Uns elements força presents en les informacions que ens arriben aquests dies. Però tot fa pensar més que els maies van establir un cicle a llarg termini, com nosaltres fem servir els mil·lennis per la consciència històrica que qualsevol civilització té de la seva pròpia supervivència. L'única diferència és que el calendari gregorià és infinit i el dels maies té data de caducitat.
Alteracions solars
Aquest final de calendari és utilitzat per tota mena de profetes de l'Apocalipsi per anunciar el final dels dies. Les teories són diverses i algunes xocants. Com que el referent dels maies era el Sol, algunes de les teories estan relacionades amb les alteracions que presenta. Només faltava que la NASA anunciés que el Sol presentava alteracions del seu cicle normal d'11 anys per encoratjar-los. Fins a finals del 2008 l'astre rei presentava una calma anormal, de la qual s'ha despertat fa poc. Arribarà a un màxim d'activitat el 2012, any en què es poden produir fortes tempestes solars que poden alterar les comunicacions per satèl·lit, aparells electrodomèstics i crear espectaculars aurores boreals.
Inversió dels pols
Una de les coses més curioses que es vaticinen és la d'una inversió geomagnètica dels pols terrestres. El nord serà el sud i el sud, el nord. Pot passar i ha passat catorze vegades al llarg de la història del planeta, però això no vol dir que passi en els pròxims tres anys. L'última inversió geomagnètica es va produir fa entre deu i dotze mil anys.
Quin efecte produiria això? Els experts afirmen que els primers a notar-ho serien els ocells migratoris que utilitzen el magnetisme terrestre per orientar-se. També els aparells electrònics ho notarien; l'escorça terrestre experimentaria un augment de l'activitat volcànica i sísmica; com que s'afebliria la protecció de la magnetosfera (la capa magnètica que envolta la Terra) augmentaria la radiació còsmica i conseqüentment els éssers vius hi estarien més exposats. Però científicament és impossible saber quan podria passar això.
Impacte d'asteroides
La possibilitat que un asteroide impacti amb la Terra existeix contínuament. Aprofitant el clima apocalíptic del 2012 també han aparegut les profecies d'un xoc inevitable amb un asteroide de gran volum. Hi ha possibilitats que passi això? Sí, concretament 1 entre 182.000. Aquesta és la possibilitat calculada pels científics del programa d'Objectes Pròxims a la Terra de la NASA que el 2009 LU2, tal com ha estat batejat l'asteroide en qüestió, impacti contra la Terra. Aquesta roca, que es desplaça per l'espai a una velocitat de 18,30 km/segon, té un diàmetre de 100 metres i si impactés amb el nostre planeta l'energia alliberada equivaldria a l'explosió d'una bomba atòmica d'unes set megatones. Una explosió així alliberaria a l'atmosfera tanta quantitat de pols que podria provocar el que es coneix com a hivern nuclear, perquè impediria que els raigs de Sol arribessin a terra i sumiria el planeta en la foscor almenys durant un parell d'anys. Si no hi ha Sol, les plantes no fan la funció clorofíl·lica i es moren; si es moren els animals herbívors, també els carnívors que se'ls mengen, i es produeix una extinció en massa de la majoria d'espècies. El xoc d'un cometa o un gran meteorit contra la Terra ha estat fins ara la teoria més utilitzada per explicar algunes de les cinc grans extincions que hi ha hagut al planeta, l'última fa 65 milions d'anys, quan van desaparèixer els dinosaures per deixar pas als mamífers. Les noves teories sobre desaparició d'espècies, però, avaluen altres catàstrofes terrestres i còsmiques per explicar per què va desaparèixer la vida massivament de la Terra.
L'evolució
Fa uns 3 milions d'anys van aparèixer els primers homínids, encara que l'Homo sapiens va entrar en escena fa només 195.000 anys i només en fa 50.000 que aquests sapiens es van tornar més sapiens. Des de la formació de la Terra periòdicament s'han produït episodis que per diversos motius han provocat una alteració del planeta. Les restes fòssils permeten saber que durant els últims 600 milions d'anys s'han produït, com a mínim, una vintena d'episodis d'extinció en massa de les espècies, però hi ha hagut cinc moments clau i determinants en la història del planeta que van aniquilar bona part de la biodiversitat i van fer canviar el curs de l'evolució.
La primera extinció es va produir fa 435 milions d'anys (paleozoic-era primària) quan una llarga glaciació quasi va posar fi a la vida marina.
La segona extinció es va produir fa 367 milions d'anys (devonià) quan per causes desconegudes van desaparèixer un gran nombre d'espècies de peixos i el 70% d'invertebrats marins.
La tercera extinció va ser la més forta i es va produir fa 245 milions d'anys (entre l'era primària i la secundària). Van desaparèixer el 90% de totes les espècies marines i terrestres.
La quarta extinció és de fa 210 milions d'anys (triàsic), durant la qual van desaparèixer el 75% dels invertebrats marins i es van extingir els rèptils mamiferians, que van ser substituïts pels dinosaures. Però el regnat d'aquestes bèsties es va acabar amb la cinquena extinció, la del cretaci, ara fa 65 milions d'anys, quan els mamífers es van estendre per tots els espais terrestres i els peixos van ocupar els mars.
Ara s'ha fet pública una investigació que dóna un resultat sorprenent. Una detallada anàlisi de nous fòssils d'animals marins dels últims 542 milions d'anys ha provocat una sorpresa perquè la biodiversitat augmenta i disminueix en un cicle estimat d'uns 62 milions d'anys, sense que es conegui quin pot ser el motiu que aquestes extincions en massa siguin tan cícliques. La investigació l'han realitzat investigadors del Departament d'Energia del Laboratori Nacional Lawrence Berkeley i la Universitat de Califòrnia, encapçalats per Richard Muller. No tenen clar què pot causar aquestes extincions, tot i que suposen que en part han estat qüestions geològiques però, sobretot, una causa astronòmica, i d'aquí la seva periodicitat. Cada 62 milions d'anys el Sol entraria en una zona determinada on hi hauria una forta influència gravitacional que pot fer variar sistemàticament les condicions de l'ecosistema terrestre, alterant el clima i provocant la desaparició massiva d'espècies. En tot cas si el cicle és de 62 milions d'anys i fa 65 milions que es va produir la cinquena extinció, la sisena va amb tres milions d'anys de retard. O sigui des de l'aparició dels homínids sobre la Terra. Per tant podria arribar tard o d'hora.
Hi ha qui no va tan lluny per explicar l'extinció de fa 245 milions d'anys. La culpa la tindria una enorme erupció volcànica que es va produir a l'actual província xinesa d'Emeishan i que va llançar un milió de metres cúbics de lava. La investigació l'han fet paleontòlegs de la universitat britànica de Leeds. La capa de lava que es va fossilitzar després de l'erupció confirma l'extinció de moltes espècies, cosa que vincula l'activitat volcànica amb una catàstrofe ambiental. Però si només hagués estat per la lava les conseqüències no haurien estat tan importants. El factor determinant va ser l'alliberament a l'atmosfera de volums enormes de diòxid sulfúric formant un núvol que va envoltar el planeta, provocant un refredament de la Terra i pluges àcides arreu.
El planeta Nibiru
Entre les teories astronomico-apocalíptiques hi ha la del planeta X, també conegut com Marduk, Nibiru, Barnard 1 o Hercolobus. La NASA desmenteix constantment la seva existència i encara menys aquest suposat 12è planeta existeix ni se l'espera. L'origen de la mitologia de Nibiru ve dels sumeris, que haurien fet representacions astronòmiques dibuixant un planeta que ara no existeix. Seria una mena de Júpiter, un planeta gasós a punt de ser una estrella, i que pels xocs interplanetaris tindria una òrbita similar a la d'alguns cometes que l'acostaria al Sol cada 3.600 anys per després sortir del sistema solar. L'entrada d'un gran planeta dins el sistema solar, encara que no xoqués amb cap dels astres, provocaria greus alteracions gravitatòries amb conseqüències imprevisibles. El retorn de Nibiru els apocalíptics el preveuen per al 2012, així quadra amb la resta de profecies. O sigui, en tres anys, un planeta de la mida de Júpiter que mai no ha estat localitzat apareixeria del no-res i se'ns acostaria perillosament. Quan ja s'estan descobrint planetes en altres sistemes solars i quan s'està fent el seguiment dels objectes potencialment perillosos de xocar amb la Terra, sembla molt improbable que un element així hagués passat desapercebut. Però el mes passat vam tenir l'exemple que un cometa o un asteroide d'un volum similar al de la Terra pot entrar al sistema solar i no veure-ho ningú. Un astrònom aficionat australià va ser qui va donar la veu d'alarma per advertir que havia captat un gran impacte contra Júpiter. La teoria de Nibiru ha tornat a guanyar força.
Sant Malaquies
En l'Apocalipsi pesa molt l'aspecte religiós i per això s'han tornat a posar de moda les profecies atribuïdes a sant Malaquies. Aquestes revelacions són dos textos que suposadament va escriure l'arquebisbe catòlic Malaquies d'Irlanda després d'haver pelegrinat a Roma el 1140. Com que els textos es van conèixer molts segles després, quan moltes de les coses ja havien succeït, es dubta de la seva credibilitat. En tot cas les profecies estan relacionades amb els papes de l'església catòlica. Segons la profecia, n'hi haurà 112 i a cadascun li correspon una llegenda que el defineix. Joseph Ratzinger és el papa número 111 i la seva llegenda, De gloria olivae (De la glòria de l'olivera), s'associa al fet que va passar al pontificat des del seu càrrec de prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l'antiga Inquisició, que porta com a escut una branca d'olivera. Ratzinger va substituir Karol Wojtyla, Joan Pau II; la seva llegenda era De labore solis (Del treball del Sol, o també de la terra) i, de fet, és l'únic papa que havia estat camperol.
Segons les profecies de sant Malaquies, doncs, el final s'acosta. Quan desaparegui l'actual papa Ratzinger el següent, el 112è, serà Pere el Romà. A ell la profecia associa la fi de l'Església catòlica enmig d'un bany de sang: «En l'última persecució de la Santa Església Romana tindrà la seva seu Pere el Romà, que farà pasturar les seves ovelles entre moltes tribulacions, darrere les quals, la ciutat dels set pujols serà derruïda, i el jutge tremend jutjarà el poble.»
I abans del 2012, any dels Jocs Olímpics de Londres, també apareixerà algun verset inèdit de Nostradamus en què, segons algun expert, s'hi descriurà perfectament la fi del món.
Una pandèmia mortal
Armaggedon és el lloc on, segons la Bíblia, hi haurà la guerra final entre els exèrcits del mal, incitats pel dimoni i conduits per «la Bèstia» i un fals profeta, i els exèrcits celestials de Crist, que guanyaran la lluita. A la Bíblia, l'Armaggedon només hi apareix una vegada, concretament en el llibre de l'Apocalipsi (16-16). La paraula prové del mont Megido (també anomenat Mageddo o Meguiddó), que és un turó, ara en territori d'Israel, situat 90 quilòmetres al nord de Jerusalem. En hebreu s'anomena Har Megiddo i en àrab, Tell al-Mutesellim. Aquí es va produir la batalla de Megido (al segle XV a.C.) entre l'exèrcit egipci del faraó Tutmosis III i forces rebels cananees; una altra entre Egipte i Judea (609 a.C.) i una tercera entre tropes britàniques i otomanes (1918).