Els últims indígenes peruans

Una mica menys de 400.000 peruans de 42 ètnies diferents viuen a la vora dels rius que solquen l'Amazònia i subsisteixen a base de plàtan i iuca, envoltats d'un món modern que els espanta i alhora els atreu.

Els nadius amazònics peruans van cobrar notorietat mundial el juny passat quan van protagonitzar uns disturbis violents que es van saldar amb 34 morts (24 dels quals, policies) a la regió de Bagua, al nord del país, en unes protestes contra una sèrie de lleis d'un elevat impacte ambiental.

La selva i el riu donen a aquests indígenes tot el que tenen: la fusta i les fulles de palmera amb la qual construeixen les cases, els fruits que els alimenten i els embriaguen, i l'aigua que beuen i amb la qual es netegen.

L'Alt Paranapura és la zona on viu el poble shawi o chayahuita, com els van anomenar els missioners espanyols. D'aquí procedeix Alberto Pizango, el líder amazònic avui exiliat a Nicaragua per haver instat a la rebel·lió dels seus en els successos del juny.

Els shawi, com gairebé totes les altres ètnies amazòniques, formen poblats més o menys dispersos on crida l'atenció la quantitat de nens que corren al costat de gallines i gossos entre les chacras (granges).

«Aquí el més normal és tenir sis fills», explica l'apu (cap indi) de Panán, Robinson Pinedo, que reconeix que les polítiques de planificació familiar no tenen gaire èxit en aquests vorals.

És comprensible, perquè la majoria de les mares porten el primer fill al món a l'edat de 13 o 14 anys, com diu Henry Fuentes, director al veí Varadero d'un internat on es rescaten les poques adolescents que aconsegueixen fugir del destí de mare jove i amb molts fills.

No és que sobri el menjar per alimentar tantes boques, ja que el plàtan i la iuca són la dieta bàsica de nens i adults, que en la majoria dels casos fan dos àpats al dia i excepcionalment tenen peix o una mica de carn al plat.

«Els nens enganyen la gana amb el masatito», diu Rafael Pua, director de l'escola del veí Fra Martín: el masato és el licor que s'obté després de mastegar i escopir la iuca, amb la saliva com a element fermentador.

És habitual veure els nens amb grans bols de masato a qualsevol hora del dia, mentre que els grans no comencen cap reunió si no és ingerint el mateix beuratge, i és maleducat el visitant que en rebutja un bon bol.

Si no fos per l'escola, la vida en aquests poblats seria premoderna, però el govern peruà, d'altra banda absent, hi ha introduït l'ensenyament i ha aconseguit almenys enquadrar-hi els nens. Evidentment, no cal dir que són escoles superpoblades, amb pocs professors, amb unes instal·lacions deficients i un material molt escàs, però al cap i a la fi escoles on els nens aprenen els rudiments de la lectura i les matemàtiques i poden sentir-se part d'un país.

L'escola serveix, a més, com a estímul alimentari, ja que el Programa Nacional d'Aliments lliura a cada col·legi saques d'arròs, oli i llet que es cuinen en una olla comuna i serveixen per donar als nens, a l'hora de l'esbarjo, un àpat calent, per a molts el primer del dia. Dues mares s'encarreguen cada dia de fer bullir l'olla comuna, ja que els shawi mantenen un elevat sentit comunitari: per exemple, tenen vaques, però gairebé mai no se les mengen, sinó que les crien per vendre-les a les ciutats en cas de necessitat, quan algú emmalalteix i s'han de sufragar despeses d'hospital. La salut, doncs, és una altra de les assignatures pendents de l'Estat: els poblats shawi acostumen a tenir una farmaciola o una oficina mèdica amb infermers, gairebé mai metges, per tractar les malalties clàssiques de la selva: diarrees i vòmits a l'estació seca, i catarro a l'estació de pluges. Però solament els nens freqüenten l'oficina mèdica, tal com reconeix la infermera de Panán Mary Sevillano: els grans prefereixen recórrer al xaman, que subministra herbes, escorces i arrels, i segons diuen pot guarir una mossegada d'escurçó amb només els seus cants. El xaman té, a més, el secret de l'ayahuasca, una liana amb propietats al·lucinògenes que, després de ser bullida, ha de ser presa en dejú per tot aquell que vulgui reconciliar-se amb els seus fantasmes en un viatge a l'altra dimensió.

Els shawi volen més escoles, volen biblioteques i demanen una sala amb ordinadors, quan no tenen ni electricitat, tal vegada sense adonar-se que el dia que tot això arribi als seus poblats s'haurà acabat tota una manera de viure.