On es troba l'experimentació?

Hi ha títols com Resacón en Las Vegas que no conviden a entrar al cinema. Hi ha cartells promocionals que et creen un horitzó de perspectives ple de prejudicis. La veritat és que, un cop superats els supòsits, la comèdia de Todd Philips és una de les sorpreses més interessants d'aquesta temporada cinematogràfica. Resacón en Las Vegas és la constatació que, a vegades, els títols més tronats de la cultura popular poden tenir una qualitat, un risc i una força d'experimentació molt més gran que les obres que s'autoproclamen avantguardistes. Dóna tot allò que promet, s'ajusta perfectament al to de la comèdia cafre amb una estructura plena d'ambigüitats i encerts. La trama es pot resumir com la crònica de quatre amics que se'n van a Las Vegas per celebrar un comiat de solter. La primera nit es pengen més del compte, l'endemà no recorden res i, a més, un dels companys ha desaparegut. El nivell del llenguatge no supera mai les més elementals bromes escatològiques, els quatre protagonistes tenen molt poc cervell ja que el motor de la seva existència no és altre que divertir-se fins a morir. Malgrat tot això, a l'interior d'aquesta comèdia hi ha dipositada molta intel·ligència i molta gràcia.

Tota l'estructura narrativa gira al voltant de les múltiples hipòtesis que presenta un buit narratiu. L'espectador veu els personatges prenent unes copes en una terrassa i l'endemà descobreix que a un d'ells li falta una dent, l'altre no hi és i a l'habitació tenen un tigre i un nen petit. A partir d'aquest moment, l'espectador haurà de buscar pistes i elements que puguin servir-li per omplir allò que no veu, per donar sentit a un relat que no li serà mai explicat però a què haurà de donar forma ell mateix. La intel·ligència radica en el fet que allò que es mostra són els efectes i allò que s'amaga són les causes. Al final, l'espectador té unes quantes pistes per solucionar l'enigma, però no sap mai si aquestes són veritat o mentida, ni pot arribar a imaginar-se quina és la veritable dimensió d'allò que va passar. La pel·lícula més excessiva queda amagada, allò que veiem no són més que petits apunts en forma de fotografies. Encara que sembli sacríleg dir-ho, podem constatar que la desaparició de Resacón en Las Vegas no estar gaire lluny de la que Michelangelo Antonioni va proposar a La aventura (1960). Totes dues trenquen, per vies contraposades, amb un model d'espectador acostumat que tots els incidents tinguin resposta.