Ara, la independència

Sorprèn i molt l'alegria amb què els catalans ens marquem fites nacionals sense mai mirar enrere i fer prospectives per endavant. El 1931 iniciàrem la festa de la República espanyola que en només sis anys generà la guerra que Catalunya perdé en solitari front l'Espanya feixista. De la gairebé única oposició política organitzada peninsular al franquisme en sorgí un reconeixement estatutari de mínims, i del festival de la democràcia recuperada, l'amenaça del 23-F i l'espoli fiscal i polític consagrat a la LOFCA i la LOAPA. Més recentment, de l'eufòria estatutària dels darrers sis anys, Catalunya n'ha tret un Estatut escapçat i buit de competències efectives, alhora que un finançament de fireta, gestionat directament des de Madrid.

Tots aquests fets demostren a bastament la ingenuïtat reiterada de la nostra gent per creure en les promeses de l'Espanya que sigui. Ara, sembla que ja no hi volem creure i que apostem per la independència. La grandesa de la fita, però, no exclou plantejaments seriosos, que, per ara, no es donen. Primer perquè els convençuts de la independència no són pas majoria a casa. Forasters a banda, entre els nostres hi ha molts detractors i enemics de la causa. Quant als convençuts, les consultes privades i locals sense base legal afebleixen la credibilitat política catalana davant Espanya i donen munició a partits i plataformes per continuar instal·lats en el no res, es diguin independentistes o no.

I és que abans que fer alegre ostentació de la independència que desitgem, caldria neutralitzar la dependència que d'Espanya tenim, que és molta i multiforme: energia, infraestructures, interlocució internacional, finançament, sistema de partits, banca, seguretat social, fons europeus; també mental i política, com els crèdits que alimenten la vida dels nostres partits. El que ens farà independents no és parlar de segregació, sinó crear les condicions per dur-la a terme. Això, en democràcia, vol dir fer augmentar amb solidesa el nombre de convençuts i construir la viabilitat global de l'economia catalana. Si aconseguíssim això, que fóra molt, encara restaria la pitjor part, l'única que demostraria el ver convenciment i voluntat del país: suportar amb fermesa la guerra incruenta que Espanya menarà contra nosaltres amb l'ajut dels seus molts aliats interiors –gent, partits i provocadors– i exteriors –la Unió Europea al capdavant–, per buidar arques i recursos, fer trontollar l'entramat empresarial del país i rendir-nos de fam.