Després de l'autògraf

Robert Duvall va entrar al mateix restaurant on jo sopava amb una gent, entre la qual hi havia un suposat amic meu que, en veure l'actor, va dir-me que li demanés un autògraf perquè havia de complir amb un encàrrec amb amenaça d'una seva filla: dur-li de Sant Sebastià la signatura d'un famós perquè, si no ho feia, no el deixaria entrar a casa. Li vaig contestar que si ell tenia vergonya de demanar un autògraf, jo encara més: ja no tenim edat per això. Em va dir que ho havia de fer perquè sóc la padrina de la criatura. «I tu el pare», vaig replicar-li. Durant tot el sopar va insistir mentre jo argumentava que la filla va demanar-li un autògraf de famós pensant en Brad Pitt, però que potser ni tan sols coneixia Robert Duvall. Tossut i pesat, va contraatacar: ja li deixaria clar que és un actor molt important, li faria veure Matar un ruiseñor, la primera pel·lícula de Duvall (un paper petit, però rellevant) i on es fa present el món de la infància mentre hi ha una transmissió de valors humanistes, i demanaria al padrí que li expliqués qui és il consigliere Tom Hagen. Per no escanyar-lo, al final vaig aixecar-me: «Please, mister Duvall». «Your name?» «Irene». Va preguntar-me d'on era i, per no complicar-me la vida, vaig respondre que de Barcelona. En sentir-ho va exclamar: «Messi!» I, en un castellà fluid degut en part al fet que la seva dona actual és argentina, va parlar-me de futbol. Mitja hora després, li vaig comentar que els meus companys de taula m'esperaven per marxar. Mentre Robert Duvall em transmetia els seus amplis coneixements futbolístics, a vegades pensava que tenia al davant qui va interpretar il consiglieri d'El Padrí i un dels malparits més grans del cinema: el coronel Kilgore, que, a ritme de La valquíria, destrueix poblats del Vietnam abans de practicar el surf. «Coppola? Diu que no es fan pel·lícules com als anys 70. És ell qui no les fa», vaig sentir-li a dir. El meu amic m'esperava per dir-me amb un somriure ample: «Ja veus, gràcies a mi...». Què?