els miralls de la ficció
Els pendents de la història
«Los condenados» d'Isaki Lacuesta reflexiona sobre els fracassos i fantasmes de les revolucions dels setanta
A començaments dels anys noranta, coincidint amb la caiguda del mur de Berlín, van aparèixer un seguit de pel·lícules que tenien com a eix central la recerca del pare. La crisi de les ideologies va provocar que s'establissin nombroses metàfores sobre la recerca d'un pare que havia condemnat les noves generacions a l'orfandat. El cineasta Isaki Lacuesta (Girona, 1975) és fill de l'orfandat ideològica. No va conèixer la dictadura franquista i va viure en bolquers els anys de la transició, i malgrat això resulta apassionant veure com en la seva darrera pel·lícula, Los condenados, presentada al festival de Sant Sebastià, intenta comprendre alguna cosa d'aquell pare que va desaparèixer. Isaki té la certesa que aquest s'ha convertit en ésser fantasmagòric, és el fantasma que plana damunt la història i que esquitxa tots els membres d'una certa generació que no va conèixer res de les velles lluites.
Isaki Lacuesta ambienta Los condenados en un lloc indeterminat de la selva d'Amèrica Llatina. Els protagonistes podrien formar part del grup dels Montoneros argentins, però també podien haver estar propers al MIR xilè o als Tupamaros d'Uruguai. Tots ells varen lluitar per canviar el món, varen creure en les premisses d'una certa ideologia d'esquerres i molts varen patir l'exili i la dictadura. Tornen a l'espai simbòlic de la selva on l'aparició del cadàver d'Ezequiel remou totes les consciències. A partir d'una situació pròpia de docudrama, la pel·lícula d'Isaki Lacuesta té el valor de no obrir-se a cap dogmatisme i deixar que hi plani el dubte. L'espectador no sabrà què va passar amb la mort d'Ezequiel, però es preguntarà algunes coses sobre per què una determinada esquerra va acabar conduint l'apostolat cap a la violència i sobre els nombrosos pendents que varen portar cap a l'infern tots aquells que creien que era possible trobar la felicitat a la terra. La gran força, però, d'aquest relat articulat de forma el·líptica, radica en la mirada que el mateix Isaki Lacuesta, com a fill d'una generació que no va viure les velles batalles, dirigeix cap al món de la vella esquerra. En el pla més bell de la pel·lícula, Isaki fa parlar la filla d'un vell militant per observar la distància que s'estableix entre les generacions, per comprendre com les obsessions dels pares varen esquitxar la conducta dels fills. Els joves han rebut per herència les tribulacions d'uns pares que no varen saber sortir del laberint polític on s'havien endinsat.
